Relats positius per sortir de la crisi

Costa tro­bar notícies opti­mis­tes, però cal fer l'esforç. El pes­si­misme no porta enlloc i faci­lita que algu­nes pro­fe­cies nega­ti­ves s'auto­com­plei­xen. “Tot va tan mala­ment que sem­bla que ja es demà”, he arri­bat a sen­tir. Aquesta frase recull un estat d'ànim inútil.

De les coses que he lle­git aquests dies, vull aquí por­tar a l'extrem un relat posi­tiu. El BCE torna a injec­tar liqui­di­tat amb gran abast. Això ha de voler dir que tan aviat com hagin pas­sat els núvols l'esce­nari del crèdit serà bri­llant. Ens tor­na­ran a visi­tar els direc­tors de sucur­sals i comer­ci­als per si volem préstecs. Tanta és la liqui­di­tat que hi ha al món, que en algun moment ha de rea­parèixer. De fet, tot i ser l'excés de liqui­di­tat en part res­pon­sa­ble de la crisi, l'antídot que han fet ser­vir els bancs cen­trals, l'ha aug­men­tada de manera inces­sant. I és que els diners no des­a­pa­rei­xen.

Al món hi ha mol­tes empre­ses que van bé i acu­mu­len bene­fi­cis (Apple o Goo­gle, per exem­ple, sense neces­si­tat d'anar als BRICS emer­gents). L'eco­no­mia glo­bal creix al 5%, no a casa nos­tra, cer­ta­ment. Però per una mal­fiança d'incer­tesa, per la tur­pi­tud de molts polítics, els que la tenen la guar­den. Els nos­tres bancs també tenen liqui­di­tat: el Banc Cen­tral Euro­peu no ha dei­xat de donar-ne. Però les enti­tats la rete­nen en els seus dipòsits nomi­nats o en actius segurs, per allò que no és clar què pas­sarà demà amb un mer­cat inter­ban­cari sec i un crèdit de majo­ris­tes mort. Però de diners, haver-n'hi n'hi ha. Anem per tant a empènyer els nos­tres ani­mal spi­rits per a una ràpida sor­tida del sol i que rea­pa­re­gui el crèdit, l'empre­ne­do­ria i l'acti­vi­tat econòmica. Quan s'està tan mala­ment no es pot sinó millo­rar.

Una altra bona noti­cia. Mari­ano Rajoy diu que la millor política social és la que no fa falta. Cor­recte si resulta que l'ocu­pació creix, incre­menta la pro­duc­ti­vi­tat i aug­menta la renda. En aquest esce­nari, tro­bem menys pres­ta­ci­ons d'atur, menys sub­si­dis i menys neces­si­tat de xar­xes públi­ques de segu­re­tat, amb per­so­nes i famílies repre­nent la seva res­pon­sa­bi­li­tat en el benes­tar con­junt. Ben­vin­guts els polítics que ente­nen que més pro­porció de des­pesa social sobre la renda d'un país, en la mesura que recull un enfon­sa­ment del PIB (deno­mi­na­dor) i una explosió de sub­si­dis (nume­ra­dor) no és cap èxit d'estat del benes­tar desen­vo­lu­pat, sinó una rea­li­tat social des­gra­ci­ada. Volen, si no, pre­gun­tar a les famílies si pre­fe­rei­xen un fill tre­ba­llant o una extensió d'un rega­lim d'uns euros més a l'any?

Relato una altra noti­cia per des­car­re­gar opti­misme. Lle­geixo el resul­tat d'enques­tes d'opinió sobre les pre­ses de posició ciu­ta­da­nes davant de la crisi, i em sorprèn posi­ti­va­ment que quasi la mei­tat de la ciu­ta­da­nia nos­tra pre­fe­reixi no qüesti­o­nar les reta­lla­des de des­pesa i ja no s'abraci a l'opció de tirar de veta d'apu­jar més els impos­tos, sota el supòsit, és clar, que els pagui un altre. Sota la cul­tura actual de drets sense deu­res, espe­rava el pit­jor. Doncs no. Sem­bla que el català ja aprèn que res no és gratuït i que emba­do­car-los amb solu­ci­ons de més des­pesa, sense espe­ci­fi­car en què i com es gas­tarà, i qui la finançarà, és tan infan­til com a malèvol.

De manera simi­lar es reac­ci­ona a les aixe­ca­des de camisa de la gent: “Vostè és par­ti­dari del copa­ga­ment?” “Miri, par­ti­dari, par­ti­dari, no. Jo també vull que sigui gratuït, finançat per impos­tos a càrrec d'algú altre.” Es rao­na­ble. Però és que la pre­gunta no és mai aquesta: “Vostè pre­fe­reix que es limi­tin les pres­ta­ci­ons a les quals ara acce­dim i se'n dei­xin fora algu­nes (les que tenen pit­jor relació cost/efec­ti­vi­tat), i per tant, les copaga al cent per cent si les vol?”, o “Men­tre aques­tes pres­ta­ci­ons siguin efec­ti­ves, les man­te­nim i que l'Estat les sub­ven­ci­oni (l'usu­ari posa un euro i el con­tri­bu­ent un altre) que és el que vol dir un copa­ga­ment?”. La democràcia neces­sita un ciu­tadà més madur. Tant de bo el que obser­vem en sigui ara un exem­ple. Tro­bem també, final­ment, emple­ats públics que han entès la difi­cul­tat i la seva situ­ació labo­ral rela­ti­va­ment millor que la resta i accep­ten tre­ba­llar més per menys. No ha de ser una opció fàcil, però és cohe­rent amb qui es pre­o­cupa per la qua­li­tat dels ser­veis públics, assis­ten­ci­als en par­ti­cu­lar. Tenim també una bona uni­ver­si­tat, ni que sigui en certs àmbits, i un capi­tal social que ja vol­drien altres països, que es mos­tren robus­tes a les con­jun­tu­res finan­ce­res. Molts ele­ments per no tirar la tova­llola, per llui­tar pel futur del país.

No cal dir que hi ha mol­tes altres notícies que ens empe­nyen en sen­tit con­trari. La cri­sis euro­pea n'és cer­ta­ment una. Però fer crisi en una malal­tia aguda hau­ria de ser també a Europa el senyal que es va cap a millor. El pit­jor és de fet quan la situ­ació es cro­ni­fica, des del pes­si­misme, i la inacció ens porta a la melan­co­lia. Ja se sap: no hi ha malal­ties, sinó malalts. I el que sovint va bé per ala recu­pe­ració d'aquests és man­te­nir un relat vital opti­mista: les ganes de viure.