Opinió

La saviesa del dol

La saviesa del dol prové de Déu i de l'absència de Déu. I deixa clar que no som déus

Dimarts vinent és la festa de Tots Sants. I l'endemà, la com­me­mo­ració de tots els difunts. Dues cele­bra­ci­ons que van jun­tes, com no pot ser d'altra manera. Tots els sants són difunts. I tots els difunts, sants. No és que hagin pas­sat a millor vida, com solem dir, sinó que, sim­ple­ment, estan fora de la vida: més enllà del bé i del mal. El Senyor, diu el sal­mista, és com­pas­siu i benigne. Totes les ànimes estan en les mans de Déu. La mort no és una veri­tat més, una entre mol­tes. És la veri­tat de la vida. La mort ens ense­nya que no som déus: som mor­tals. I amants de per­so­nes mor­tals. D'aquí ve el dol. Tots els homes estan fets per al dol. La mort no és exac­ta­ment el terme de la vida, sinó que viure i morir van junts, cami­nen al mateix pas. Ser és des­a­parèixer.

El dol és savi perquè ens ense­nya a viure. Atès que, segons Freud, som incapaços de renun­ciar a res, temem la mort més que cap altra cosa, pre­ci­sa­ment perquè sig­ni­fica la renúncia obli­gada de tot. El tre­ball del dol, segons el mateix Freud, és obli­gar-nos a ser lúcids. Cal que la rea­li­tat s'imposi. Que ens ense­nyi a viure mal­grat tot, a gau­dir mal­grat tot, a esti­mar mal­grat tot, a retro­bar el plaer mal­grat tot. En aquest com­bat del dol, la vida s'ha d'impo­sar, l'ale­gria ha de retor­nar, la nor­ma­li­tat s'ha de retro­bar. I l'única manera pos­si­ble és matar el mort (com diuen els psi­co­a­na­lis­tes), és a dir: accep­tar que som mor­tals, que també estem en camí de la mort. El que no es pot fer és tan­car-se en la melan­gia, ni en el vic­ti­misme nar­ci­sista, que ens fa depen­dents de la mort que refu­sem. Aquesta és la savi­esa de Mon­taigne. Va superar la mort del seu gran amic La Boétie escri­vint els famo­sos Assais. “Filo­so­far –escrigué– és apren­dre a morir”. És no tenir por de la mort, perquè tenir por de la mort és necessària­ment tenir por de la vida.

La religió catòlica (i en gene­ral la cris­ti­ana) ens ha incul­cat una idea nega­tiva de la vida, per tal de fer-nos desit­jar l'eter­ni­tat. Però al meu enten­dre s'equi­voca. El pen­sa­ment de la mort torna més pre­ci­osa la vida, per la seva bre­ve­tat; i l'amor a la vida es basta per fer-nos pre­sent la mort, del tot ine­vi­ta­ble. Mon­taigne era massa lúcid per obli­dar la mort i massa savi per sacri­fi­car la vida en ares de la mort. La savi­esa no és, com pretén l'ideal cristià, una medi­tació sobre la mort ( “pensa en les dar­re­ries –acon­se­lla sant Ignasi– i no pecaràs mai”), sinó sobre la vida. La veri­tat de la vida és la seva fini­tud. És això el que ens ense­nya que no som déus. És això, per tant, el que fa pos­si­ble que puguem esti­mar Déu més que a nosal­tres matei­xos.

La savi­esa del dol és, doncs, la savi­esa del viure. Tota satis­facció dels mor­tals és mor­tal. Tot amor o tot odi dels mor­tals és igual­ment mor­tal. O accep­tes la rea­li­tat tal com és o estàs con­dem­nat a viure en la tris­tesa i el des­con­sol. No sabem renun­ciar a res, però sabem can­viar una cosa per l'altra. La solució la dóna el mateix Freud. Remei i diagnòstic. Tot alhora. En cas de dol, no es tracta de guar­dar una fide­li­tat hipòcrita (per impos­si­ble), ni tam­poc dei­xar d'esti­mar la per­sona que hem esti­mat, ni tan sols d'esti­mar-la menys, sinó d'esti­mar una altra per­sona. O unes altres per­so­nes. Obrir-se, en lloc de tan­car-se. I esti­mar-les millor. Cons­ci­ents que només podem per­dre el que hem posseït. La gràcia con­sis­teix a saber esti­mar els altres més que un mateix; esti­mar els vius més que els morts; el món més que cap altra cosa.

L'única cer­tesa que ens uneix a tots és que hem de morir. Que aquesta cer­tesa ens obri l'espe­rit al més enllà (al trans­cen­dent), ja és més dis­cu­ti­ble. En prin­cipi, no és una cer­tesa que ens uneixi, sinó que ens divi­deix (en cre­ients i no cre­ients). L'ofici de viure, com deia Pavese, és en el fons l'ofici de saber per­dre. I saber per­dre fa de la vida una victòria cons­tant. La de Jesús va ser excep­ci­o­nal: va vèncer la mateixa mort. La savi­esa cris­ti­ana és la savi­esa del dol: “On és, oh, mort, la teva victòria?”, exclama sant Pau. Amor per a tots, mise­ricòrdia per a tots, com­passió per a tots. I final­ment, rein­serció per a tots. Déu és de tots i Déu està en tots. Tots els sants i tots els difunts. Dos dies que són un. La savi­esa del dol prové de Déu i de l'absència de Déu. I deixa clar que nosal­tres no som déus.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.