L'hora de la veritat

La història té coin­cidències caprit­xo­ses que sem­blen cal­cu­la­des per un demiürg juga­ner que vol impar­tir lliçons per con­trast. El pas­sat dia 20, dues notícies pro­jec­ta­ven llums estra­nyes l'una sobre l'altra: l'anunci d'ETA de la fi de la lluita armada, i la mort de Gad­dafi a mans dels revol­tats. No s'han trac­tat amb la mateixa finor i pro­fun­di­tat les dues qüesti­ons a Espa­nya –i a Cata­lu­nya– i a la resta del món: l'afer basc millor entre nosal­tres i l'afer libi millor a fora; un s'interessa i s'esmola en allò que con­si­dera que l'afecta i, si no, hi passa mandrós per sobre, con­for­mat amb este­re­o­tips. Cons­ta­tem a més que la majo­ria apre­cia les man­can­ces dels altres, i no arriba ni a per­do­nar-se les pròpies perquè ni tan sols sol ser capaç de detec­tar-les.

El comu­ni­cat d'ETA té l'avan­tatge que els grans actors soci­als han reac­ci­o­nat de forma ràpida i con­cisa. Hi ha dues grans línies: una expec­ta­tiva més o menys escèptica o pru­dent, entre els més direc­ta­ment impli­cats en el futur polític directe, i una altra, també amb diferències i mati­sos, que pre­senta la situ­ació com la victòria dels uns sobre els altres, jus­ta­ment la cosa que els qui pen­sen en la concòrdia en ter­mes pràctics reals es resis­tei­xen a fer, no pas, pot­ser, perquè els surti de l'ànima, sinó perquè asse­nya­da­ment no els sem­bla la millor manera de con­so­li­dar un avenç cru­cial i sens dubte posi­tiu.

Des d'un estricte punt de vista polític sem­bla que no és el moment d'aga­far pel coll el qui està fent un gest de concòrdia, refre­gar-li que ha estat der­ro­tat i exi­gir-li que lliuri les armes, que demani perdó i es posi en mans de la justícia. No sem­bla bona estratègia, ni rao­na­ble, ni tan sols fac­ti­ble. Un cop feta l'apro­xi­mació per la part del litigi a qui cor­res­po­nia, no és tal res­posta l'ade­quada per la con­ci­li­ació i la con­vivència futura. Es pot enten­dre i fins i tot jus­ti­fi­car l'acti­tud dels qui hi tenen impli­cació emo­ci­o­nal directa: les vícti­mes d'atemp­tats i els parents pròxims, fills, vídues, pares. És humana la ferida que porta a la intran­sigència, a acti­tuds radi­cals, tot i que en els repor­tat­ges vis­tos aquests dies també n'hi ha que deuen haver fet un exer­cici pro­fund de pau amb si matei­xos, i es mos­tren dis­po­sats a no ser obs­ta­cle per a la concòrdia pel camí de les con­ces­si­ons necessàries.

Entrem en el nucli de la qüestió: no hem que­dat que la prer­ro­ga­tiva d'Estat passa per sobre de cir­cumstàncies per­so­nals? Hem vist com un cop i un altre els governs s'han negat a nego­ciar amb segres­ta­dors, per més dolorós que fos, perquè els prin­ci­pis d'estat són per damunt de la vida d'un ciu­tadà. No es pot dema­nar aquest mateix sen­tit d'estat per sobre de pul­si­ons ven­ja­ti­ves que en el con­text gene­ral són cir­cums­tan­ci­als? No tinc pro­blema a reconèixer que pot­ser no par­la­ria així si ETA s'hagués car­re­gat algú pròxim a mi.

Aquí apa­reix la imatge de Gad­dafi esto­ma­cat pels guer­ri­llers, ensan­go­nat i, final­ment, el com no s'acaba de veure, mort. En la ter­mi­no­lo­gia oferta pels mit­jans, exe­cu­tat. I pre­gunto: per què no diuen assas­si­nat? Perquè de forma més o menys subli­mi­nar es con­si­dera un acte just? És que van ser exe­cu­tats, els ciu­ta­dans que ETA en va fer objec­tiu? Un exem­ple més equi­va­lent: hau­ria vol­gut una part de la ciu­ta­da­nia espa­nyola veure Franco aca­bar com Gad­dafi? Ho hau­rien tro­bat com­pren­si­ble? Accep­ta­ble? Just? Meres­cut? Als qui no sense raó s'esgar­ri­fen de la barbàrie cal recor­dar-los que les for­ces dels Estats Units, seguint ordres direc­tes d'aquest pre­si­dent d'ara tan pro­gres­sista i obert van fer el mateix amb Bin Laden: liqui­dar-lo sense judici ni opor­tu­ni­tat de defen­sar-se ni d'argu­men­tar. L'única diferència que hi sé veure és, diguem-ne, d'estil: un estil deter­mi­nat pels recur­sos d'uns i altres. L'exe­cució –o assas­si­nat– de Bin Laden va ser un objecte de luxe; la de Gad­dafi, un poti-poti pro­le­tari. En tots dos casos hi ha un esce­nari de sen­ti­ments per­so­nals i ven­jança que sem­blen per­me­tre sal­tar-se els prin­ci­pis d'estat i actuar com l'home de les caver­nes, tot i que no consta que tal indi­vidu genèric fos més irra­ci­o­nal i sal­vatge que nosal­tres. Irra­ci­o­na­li­tat i sal­vat­gia que en el cas libi es poden situar en el fra­gor de la lluita, la imme­di­a­tesa, la ràbia, el caos, però no en el de Bin Laden, tot cal­cu­lat i dut a terme amb fre­dor des de l'alta pla­ni­fi­cació i la més alta tec­no­lo­gia.

Tor­nem a Euskadi. Si a algú li repugna la pos­si­ble impu­ni­tat, que recordi que la Tran­sició espa­nyola i la con­següent Cons­ti­tució encara vigent es fona­men­ten sobre un monu­men­tal exer­cici no tan sols d'impu­ni­tat, sinó de silenci i d'oblit que han permès dei­xar intac­tes els fran­quis­tes i els delinqüents d'Estat d'extrema dreta, un fet únic en democràcies o pseu­do­de­mocràcies occi­den­tals. Quan d'altres comp­tes molt més impor­tants no qua­dren, ni hi ha intenció de fer-los qua­drar, entes­tar-se en els d'ETA i el seu pretès entorn no té gaire sen­tit.

Recor­dem per aca­bar que les lleis no són ens sagrats bai­xats del Sinaí per Moisès, sinó acords entre humans que, com qual­se­vol obra d'humans, poden estan bé i poden no estar-ho i, al marge d'aquesta dis­tinció, hi ha jut­ges perquè la seva apli­cació no és auto­ma­tisme sense marge, sinó objecte d'inter­pre­tació. Si els màxims res­pon­sa­bles de l'Estat volen de debò la concòrdia i el benes­tar, si volen des­men­tir que el con­flicte ja els està bé perquè els jus­ti­fica part del dis­curs i la mateixa existència política, és urgent que tre­guin de la presó –on mai no hau­rien d'haver entrat– els abert­za­les no impli­cats en acci­ons de sang. Si no és que volen con­ver­tir Otegi en el Nel­son Man­dela d'Euskadi.