Centrifugada

La polèmica sus­ci­tada pel car­tell de les Fires de Sant Narcís de Girona és superba. Defen­sors i detrac­tors, ments ober­tes a l'art aca­ra­des al cos­tum obtús d'algu­nes ments estre­tes. L'ocell lliure però dis­se­cat, d'ales bla­ves que ini­cien un vol cap enlloc, domina l'estri que l'ha sub­ju­gat. La gàbia és oberta (però rove­llada) i les ales també: el vol ha gua­nyat, com la ima­gi­nació de l'espec­ta­dor que ha de sus­pen­dre la seva cre­du­li­tat per cop­sar el con­junt.

La ren­ta­dora, l'ele­ment modern i electrònic que juga amb la força opo­sada del ferro for­jat moder­nista de la gàbia, sem­bla inerta, ja cen­tri­fu­gada. Festa és lli­ber­tat, ins­tint, salt cap enda­vant, ren­ta­dora des­con­nec­tada. També és pòsit de memòria. Tra­dició. Tri­omf del negre sobre el blanc, del mal sobre el bé i la puresa (que sovint, són hipòcri­tes dis­fres­sa­des de malícia i bru­tor).

La pri­mera ren­ta­dora elèctrica va aparèixer l'any 1901. Alva Fis­her va apli­car un motor a un tam­bor, i jun­ta­ment amb sabons i aigua va fer que la roba sortís neta. Cal des­con­nec­tar la quo­ti­di­a­ni­tat, la rutina, l'atro­ti­nat alè del viure. La ren­ta­dora es rove­lla, amb el pas del temps, com l'amor cos­tum; en canvi, el ferro de la gàbia és perenne, cons­tant, apas­si­o­nat. El vell i el nou d'una avant­guarda on l'espe­rit i la matèria, on la idea i la mà de l'home con­vi­uen però mai no s'acor­den: o l'una o l'altra. O natura o cul­tura. O ins­tint o raó. O seny o rauxa.

El dis­se­nya­dor Joan Mateu (Salt, 1976) no ha vol­gut expli­car què vol dir amb el car­tell. Diu que si en fes her­menèutica, l'empo­bri­ria. Té raó: ni és la cate­dral de Girona, ni hi ha el sacri­legi d'un àngel bes­ti­a­lit­zat. El joc for­mal, el con­cepte artístic hi és. Hi ha risc, trans­gressió i sobre­tot una fugida excel·lent dels este­re­o­tips i els encar­ca­ra­ments en sèrie. Símbols per­so­nals infi­nits, lec­tu­res pro­sai­ques, page­ses i post­mo­der­nes; psi­coanàlisi ultra­lo­cal o inter­pre­ta­ci­ons uni­ver­sals. Mateu és artista i sotra­gueja l'espec­ta­dor. Per bé o per mal l'emo­ci­ona. Ha foto­gra­fiat un ocell dis­se­cat, una gàbia rove­llada i una ren­ta­dora des­con­nec­tada. Què més volem?