Orientar vot

Abans no comenci la cam­pa­nya elec­to­ral (i davant la insistència dels bis­bes a “ori­en­tar” el vot dels ciu­ta­dans), pot­ser convé recor­dar que Joan XXIII va ser el pri­mer papa que va tenir la valen­tia de des­mar­car-se ober­ta­ment de la política. Això sig­ni­fi­cava no donar suport a la Democràcia Cris­ti­ana, cosa que fins ales­ho­res el Vaticà no havia dei­xat de fer. L'excusa era evi­tar que el par­tit comu­nista guanyés escons. Va sense dir que al Par­la­ment italià els par­tits repre­sen­tats eren molts, però l'enfron­ta­ment recur­rent, en tots els comi­cis, era entre els cris­ti­a­no­demòcra­tes i els comu­nis­tes. Amb el seu dis­tan­ci­a­ment, va sem­blar que el papa Joan pres­tava ajuda (indi­recta) a l'ene­mic. No era així, evi­dent­ment, ja que el seu propòsit era única­ment no inter­ve­nir en el procés elec­to­ral. Com ha de ser. Es va donar el cas, però, que aquell any, el 1963, els comu­nis­tes van aug­men­tar el nom­bre de vots. I en con­seqüència, no man­ca­ren les crítiques con­tra Joan XXIII. Els bis­bes, sobre­tot, es mos­tra­ren dece­buts. Val a dir, però, que dos anys abans, el 1961, també s'havien mos­trat igual­ment dece­buts. I també per l'acti­tud de Joan XXIII davant del fet polític en si. En aquest cas va ser per haver rebut en audiència el pri­mer minis­tre, Amin­tore Fan­fani, amb motiu del cen­te­nari de la uni­fi­cació d'Itàlia. Amb aquell gest, i amb les parau­les que adreçà a Fan­fani, el trauma del Risor­gi­mento va que­dar total­ment superat. El papa Joan va dei­xar clar que el Pacte de Letrà era quel­com més que l'accep­tació a con­tra­cor d'un statu quo no vol­gut pel Vaticà: era, ni més ni menys, un fet pro­vi­den­cial que calia agrair a Déu. La uni­fi­cació d'Itàlia valia molt més que no les pro­pi­e­tats expro­pi­a­des al Vaticà. Tal era l'acti­tud d'un papa que sabia estar al seu lloc. L'Església no és (ni ha sigut mai) un fi per ella mateixa. L'últim refe­rent és sem­pre l'evan­geli de Jesús. D'aquí ve que una per­so­na­li­tat tan des­ta­cada com Pas­so­lini dediqués a Joan XXIII la seva pel·lícula més sor­pre­nent: L'Evan­geli segons sant Mateu. Un fet insòlit, si es té en compte l'hete­rodòxia del per­so­natge: comu­nista irre­duc­ti­ble i homo­se­xual decla­rat, però admi­ra­dor, com ningú, de la bon­dat intel·ligent del papa Joan. Ser­veixi de refe­rent abans dels comi­cis.