El meu diputat

Oel meu can­di­dat, com a mínim. No estic segur que el sis­tema de llis­tes ober­tes acabés essent millor que l'actual, però la pro­pa­ganda elec­to­ral ha dege­ne­rat tant que s'ha de can­viar. El ciu­tadà –o vilatà, o masi­enc– que cir­cula pel car­rer i ha de supor­tar aques­tes repe­ti­ci­ons estúpides de cares de can­di­dats i lemes insubs­tan­ci­als, ni que a més a més escolti les fal­ques publi­citàries a la ràdio, és molt pro­ba­ble que no arribi a saber a qui vota. No tots, però molts par­tits, i dels més votats, opten per repro­duir les, en gene­ral, poc afa­vo­ri­des feso­mies dels can­di­dats per Madrid, alguns les dels de la cir­cums­cripció –o província, que aquesta demo­cra­ci­eta ha estat incapaç de modi­fi­car-ho en més de tres dècades– de Bar­ce­lona. A un tar­ra­goní, un reu­senc, un vallenc, un tor­tosí, etc., li és impos­si­ble saber a qui votarà de veri­tat. Una cosa és que no es pugui pas­sar comp­tes amb els ele­gits –que és el que, periòdica­ment, s'hau­ria de pro­duir, a banda de les con­vo­catòries elec­to­rals– i una altra que no s'arribi ni a saber a quina per­sona s'envia qua­tre anys a, teòrica­ment, repre­sen­tar-nos. Recordo unes elec­ci­ons, muni­ci­pals! –pot­ser con­ti­nuen fent el mateix–, en què un par­tit que diuen que ara gua­nyarà només repar­tia la imatge del seu líder madri­leny, lla­vors pre­si­dent del govern. Alguns, per bé o per mal, devien pen­sar que seria l'alcalde.