Si pot petar tot, petarà
El president Mas, parlant de la sortida de la crisi econòmica, va posar una data, merament orientativa, i tot seguit va puntualitzar: si abans no peta tot. Bé, la possibilitat que tot peti va més enllà de veure com hi ha gent i estats que viuen per sobre del que els correspon i després no poden pagar el deute, més enllà de l'ensulsiada de l'euro i el retorn a les velles monedes nacionals, més enllà de restaurar el campi qui pugui i perdre les il·lusions que ens van infondre amb la construcció política europea; podria passar també que el cel ens caigués sobre el cap a cop de míssil iranià. Pèrsia no ha deixat de treballar per aconseguir armament nuclear, i als seus dirigents no se'ls escapa el riure quan diuen que el programa d'enriquiment d'urani que segueixen té finalitats pacífiques perquè el seu sistema de pensament exclou el sentit de l'humor. No tenen relacions amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica des del 2008, no deixen entrar observadors a les seves instal·lacions, neguen les evidències que els incriminen en un propòsit bèl·lic i les atribueixen al sempitern contuberni de les potències occidentals, i per si no en teníem prou el president Ahmadinejad acaba d'afirmar que es veuen amb cor d'afrontar militarment els Estats Units i Israel alhora. És ben bé que Hitler dissimulava una mica més. Ja tenen míssils amb un abast de 2.000 quilòmetres, que poden arribar per tant a Israel –un país que amenacen de destruir dia sí dia també, davant la indiferència del pacifisme mundial–, a bases americanes en l'Orient Mitjà i fins i tot a ciutats del territori europeu com ara Atenes. És només qüestió de temps, no gaire temps, que aconsegueixin míssils amb un abast superior i tinguin la tecnologia necessària per farcir-los d'explosiu atòmic. Llavors aquests anys ens semblaran el temps de les oportunitats perdudes i les indignacions desviades.
Diu que Ahmadinejad, quan era alcalde de Teheran, va fer obrir una gran avinguda per quan vingui el Mahdí –el messies que restaurarà la justícia i la fe abans de la fi del món, segons el xiisme–, cosa de pocs anys, pel que sembla. Gent així té seient a l'ONU. Ara que ja comença a ser tard, haurem de córrer a mirar d'aturar el pitjor. Encara que la resposta sigui merament convencional i les derivades terroristes no ultrapassin el nivell a què estem avesats, entendrem almenys que les conseqüències de badar surten molt cares?
