Apunts de novembre

Calamarsada. Jordi Évole, El Follonero, amb un humor irònic i espontani estil Buenafuente, ha fet cantar el senador gallec Xose Manuel Pérez Bouza en una entrevista televisiva que està penjada al You Tube. Pérez Bouza afirma que el Senat “no serveix per a res” i posa en qüestió el paper d'aquesta institució. Sense manies, el senador gallec justifica el sou que cobra argumentant que la seva intenció seria –en condicional– la de treballar per als ciutadans, però això és impossible per culpa dels mecanismes de funcionament de la mateixa cambra. L'entrevistat assegura dir amb veu alta allò que pensen altres senadors. Si és així, hauria de dimitir per coherència i exigir un canvi en la institució, si no està donant arguments als “indignats” que demanen la supressió del Senat. Aquesta música em sona; és un tema que inclou ministeris amb competències transferides, diputacions i altres variants melòdiques. Però els temps demanen justícia social i eficiència, que passa per posar fi a la sagnia fiscal de Catalunya. No podem suportar ad aeternum tanta calamarsada.

Ruixat. Anuncien un ruixat de pluja blava. En la retransmissió d'un míting dels socialistes espanyols veig un fons de color blau i les tímides sigles del partit en vermell, per confondre els votants distrets. Al cap de poc, la periodista avisa que “la informació electoral no respon a criteris estrictament periodístics; els professionals no hi estem d'acord perquè considerem que perjudica el dret d'estar informats que tenen els ciutadans, per aquesta raó no firmem cap informació, bla, bla, bla...”. La cançó de l'enfadós. Un cop més el Col·legi de Periodistes de Catalunya s'ha vist obligat a expressar la seva disconformitat amb els “criteris” d'informació electoral. Però sembla que és més difícil corregir-ho que aconseguir que les vaques volin.

Aiguats. Per TV retransmeten imatges de les darreres pluges. Recordo la Bangkok inundada de fa unes setmanes i un home que somreia entre el fang com dient: “L'aigua ens arriba al coll, però somrient les tragèdies passen més de pressa.” Saviesa de tailandès que no ha llegit Spinoza ni l'Elogi de la paraula, de Joan Maragall, però sap com afrontar la vida. No sé si el tailandès fa cas del servei de meteorologia del seu país. Al nostre, hi ha una autèntica febre per saber el temps que farà. Cada cap de setmana, milers de ciutadans estan pendents de la informació meteorològica. A vegades l'encerten i a vegades no. Abans que comencés la tongada de pluges vaig preguntar al propietari d'un restaurant de Barcelona que té casa a l'Empordà si creia que plouria. Va agafar l'Iphone, es va connectar al Meteo.cat i em va confirmar que el radar marcava pluges a tot el país. Quan li vaig preguntar si el radar es podia equivocar, va respondre: “Dona, que som al segle XXI i les prediccions són segures.” Aquell cap de setmana, l'home en qüestió es va quedar a casa seva. Vaig fer la mateixa pregunta a un pagès que fa anys es va negar a vendre l'hort a una empresa que volia construir un camp de golf i la resposta va ser: “Fa de mal dir, a vegades tot assenyala pluja però canvia... Pot ser que quedi en no res.” En aquella ocasió, no hauria calgut l'activació del pla Inuncat perquè la previsió es va concretar en una pluja escassa. Però la qüestió no és aquesta. Ens pensem que la tecnologia pot superar la natura i ni tan sols som capaços de fugir, com fan els altres mamífers, quan arriba un tsunami, perquè hem perdut la capacitat de connexió amb la natura. Paradoxes del segle XXI.