Apunts de novembre

Cala­mar­sada. Jordi Évole, El Follo­nero, amb un humor irònic i espon­tani estil Bue­na­fu­ente, ha fet can­tar el sena­dor gallec Xose Manuel Pérez Bouza en una entre­vista tele­vi­siva que està pen­jada al You Tube. Pérez Bouza afirma que el Senat “no ser­veix per a res” i posa en qüestió el paper d'aquesta ins­ti­tució. Sense manies, el sena­dor gallec jus­ti­fica el sou que cobra argu­men­tant que la seva intenció seria –en con­di­ci­o­nal– la de tre­ba­llar per als ciu­ta­dans, però això és impos­si­ble per culpa dels meca­nis­mes de fun­ci­o­na­ment de la mateixa cam­bra. L'entre­vis­tat asse­gura dir amb veu alta allò que pen­sen altres sena­dors. Si és així, hau­ria de dimi­tir per coherència i exi­gir un canvi en la ins­ti­tució, si no està donant argu­ments als “indig­nats” que dema­nen la supressió del Senat. Aquesta música em sona; és un tema que inclou minis­te­ris amb com­petències trans­fe­ri­des, dipu­ta­ci­ons i altres vari­ants melòdiques. Però els temps dema­nen justícia social i eficiència, que passa per posar fi a la sag­nia fis­cal de Cata­lu­nya. No podem supor­tar ad aeter­num tanta cala­mar­sada.

Rui­xat. Anun­cien un rui­xat de pluja blava. En la retrans­missió d'un míting dels soci­a­lis­tes espa­nyols veig un fons de color blau i les tímides sigles del par­tit en ver­mell, per con­fon­dre els votants dis­trets. Al cap de poc, la peri­o­dista avisa que “la infor­mació elec­to­ral no res­pon a cri­te­ris estric­ta­ment periodístics; els pro­fes­si­o­nals no hi estem d'acord perquè con­si­de­rem que per­ju­dica el dret d'estar infor­mats que tenen els ciu­ta­dans, per aquesta raó no fir­mem cap infor­mació, bla, bla, bla...”. La cançó de l'enfadós. Un cop més el Col·legi de Peri­o­dis­tes de Cata­lu­nya s'ha vist obli­gat a expres­sar la seva dis­con­for­mi­tat amb els “cri­te­ris” d'infor­mació elec­to­ral. Però sem­bla que és més difícil cor­re­gir-ho que acon­se­guir que les vaques volin.

Aiguats. Per TV retrans­me­ten imat­ges de les dar­re­res plu­ges. Recordo la Bangkok inun­dada de fa unes set­ma­nes i un home que som­reia entre el fang com dient: “L'aigua ens arriba al coll, però som­ri­ent les tragèdies pas­sen més de pressa.” Savi­esa de tai­landès que no ha lle­git Spi­noza ni l'Elogi de la paraula, de Joan Mara­gall, però sap com afron­tar la vida. No sé si el tai­landès fa cas del ser­vei de mete­o­ro­lo­gia del seu país. Al nos­tre, hi ha una autèntica febre per saber el temps que farà. Cada cap de set­mana, milers de ciu­ta­dans estan pen­dents de la infor­mació mete­o­rològica. A vega­des l'encer­ten i a vega­des no. Abans que comencés la ton­gada de plu­ges vaig pre­gun­tar al pro­pi­e­tari d'un res­tau­rant de Bar­ce­lona que té casa a l'Empordà si creia que plou­ria. Va aga­far l'Iphone, es va con­nec­tar al Meteo.​cat i em va con­fir­mar que el radar mar­cava plu­ges a tot el país. Quan li vaig pre­gun­tar si el radar es podia equi­vo­car, va res­pon­dre: “Dona, que som al segle XXI i les pre­dic­ci­ons són segu­res.” Aquell cap de set­mana, l'home en qüestió es va que­dar a casa seva. Vaig fer la mateixa pre­gunta a un pagès que fa anys es va negar a ven­dre l'hort a una empresa que volia cons­truir un camp de golf i la res­posta va ser: “Fa de mal dir, a vega­des tot asse­nyala pluja però can­via... Pot ser que quedi en no res.” En aque­lla ocasió, no hau­ria cal­gut l'acti­vació del pla Inun­cat perquè la pre­visió es va con­cre­tar en una pluja escassa. Però la qüestió no és aquesta. Ens pen­sem que la tec­no­lo­gia pot superar la natura i ni tan sols som capaços de fugir, com fan els altres mamífers, quan arriba un tsu­nami, perquè hem per­dut la capa­ci­tat de con­nexió amb la natura. Para­do­xes del segle XXI.