La docència

En els dar­rers temps les opi­ni­ons i les veus crítiques sobre l'edu­cació pro­li­fe­ren i ocu­pen espais des­ta­cats en els mit­jans de comu­ni­cació. Fa pocs anys era estrany que els temes edu­ca­tius ocu­pes­sin els prin­ci­pals titu­lars dels mit­jans. A poc a poc s'ha anat ins­tau­rant una major consciència social de la importància que té l'edu­cació per al pre­sent i el futur de la nos­tra soci­e­tat. Això, sens dubte, cons­ti­tu­eix un fet molt posi­tiu.

Tan­ma­teix, ine­vi­ta­ble­ment, el reguit­zell de notícies, d'estadísti­ques, d'infor­mes inter­na­ci­o­nals, de com­pa­ra­ci­ons, de pro­pos­tes i reac­ci­ons, de can­vis sobre els can­vis, d'ana­des i vin­gu­des, etc. pot aca­bar cau­sant un estat d'ànim d'un cert neguit, o de des­con­cert i can­sa­ment, a una bona part del pro­fes­so­rat. De tant en tant algu­nes notícies con­tri­bu­ei­xen a aixe­car la moral dels mes­tres i pro­fes­sors, sobre­tot quan es des­ta­quen experiències reei­xi­des o millo­res cons­ta­ta­bles, però també
hi ha notícies i opi­ni­ons que fan pen­sar que en alguns aspec­tes no tot o tot­hom ho està fent el millor pos­si­ble.

En aquest segon cas no resulta pru­dent ni intel·ligent reac­ci­o­nar a la defen­siva, negant la rea­li­tat, pro­tes­tant perquè cer­tes notícies minen la nos­tra moral,
deri­vant les res­pon­sa­bi­li­tats a tots els altres agents (famílies, admi­nis­tració, la
joven­tut d'ara, els mit­jans de comu­ni­cació, les xar­xes soci­als, les dro­gues, etc.). No. No s'han de fer deri­va­ci­ons. Cal enfron­tar-se ober­ta­ment als aspec­tes que
no aca­ben d'anar prou bé i que depe­nen pri­o­ritària­ment –encara que no exclu­si­va­ment– de nosal­tres, dels mes­tres i
dels pro­fes­sors. Com a pro­fes­si­o­nals
també podem millo­rar i ho hem de fer
sense excu­ses ni dila­ci­ons.

Que hi ha força pro­fes­sors que ja ho fan molt bé? Ben segur. Que n'hi ha molts que s'esfor­cen cada dia per fer-ho el millor pos­si­ble? I tant, i per això mal­grat tot tenim un bon sis­tema edu­ca­tiu que aguanta mol­tes difi­cul­tats i bas­tants pro­ble­mes nous, així com d'altres de vells que cos­ten molt de superar. A les nos­tres aules hi tenim –almenys fins al setze anys– el 100% de la població. Hi ha els més talen­to­sos i els menys, els més estu­di­o­sos i els menys, el més neces­si­tats d'ajuda i els que menys
ho estan, els encu­ri­o­sits i els pas­so­tes,
etc. Per això mateix la pro­fessió docent exi­geix un esforç de for­mació per­ma­nent, un alt grau d'exigència con­ti­nu­ada, un
espe­rit de ser­vei molt sòlid, una ade­quada esta­bi­li­tat i equi­li­bri emo­ci­o­nal per­so­nal, una fer­vo­rosa passió per ense­nyar i faci­li­tar l'apre­nen­tatge dels altres i una gran capa­ci­tat d'obser­vació, de paciència, de per­se­ve­rança i de fe. De fe en el poder de l'edu­cació, en uns resul­tats que només emer­gei­xen a mitjà o llarg ter­mini.

Com ho podem fer millor? Man­te­nint la moral alta tot apre­nent dels col·legues
i dels cen­tres que se'n sur­ten i que fan bona feina. Apre­nent d'ells amb modèstia
i sense menys­te­nir les fites que acon­se­guei­xen. Humi­li­tat també per reconèixer que la docència reque­reix inno­vació, expe­ri­men­tació, ava­lu­ació i apre­nen­tatge cons­tants. Ado­nar-se que per pro­mo­ci­o­nar valors i acti­tuds pri­mer s'ha de ser
refe­rent de com­por­ta­ments i acti­tuds
per als nos­tres alum­nes. També cal apos­tar per fer de la pro­fessió docent una
tasca com­par­tida si volem que esde­vin­gui ple­na­ment eficaç. Els rep­tes que hem d'enca­rar són tan gegan­tins que no els podrem abas­tar en soli­tari. En els pro­pers anys exer­cir de mes­tre o pro­fes­sor ja no
serà una tasca indi­vi­dual sinó col·lec­tiva, al temps que a l'aula es reque­rirà un enfo­ca­ment mul­ti­do­cent.

Hem d'apren­dre a tre­ba­llar en equip i així sen­tir-nos forts per enca­rar els rep­tes de futur d'aquesta pro­fessió. Les crítiques no ens hau­rien d'afe­blir moral­ment sinó que, al con­trari, ens hau­rien d'enfor­tir en cons­ta­tar que en la gran empresa col·lec­tiva d'edu­car no estem sols. Per tant, res­pon­guem amb pro­fes­si­o­na­li­tat, tre­ba­llem en equip i no ens refu­giem en tan­cats indi­vi­du­a­lis­mes. Vénen temps de per­me­a­bi­li­tat edu­ca­tiva i de docències com­par­ti­des. Que no ens faci por.