Adolescència i educació

L’impacte de la recent estrena de la minisèrie Adolescence en una coneguda plataforma ha provocat força reaccions entre els seus espectadors, sobretot als que, d’una manera o altra, es relacionen amb els adolescents, ja siguin progenitors, professionals diversos i educadors. En el cas dels docents, sens dubte el segon capítol de la sèrie ens interpel·la de forma especial, donat que retrata l’escola de secundària de la qual són alumnes la víctima i l’agressor del cas d’assassinat que narra la història.

Els dos agents de policia que visiten el centre realitzen un seguit d’entrevistes a alumnes així com entrades a diferents classes per sol·licitar informació sobre el cas. El recorregut pel centre, els diàlegs que es produeixen i les impressions de la vida escolar que es deixen entreveure són, no per reconeixibles en part també en el nostre context, menys inquietants o fins i tot alarmants. Es constata que la vida escolar institucional i que la relació entre alumnat i professorat transcorre en un pla totalment aliè a una altra realitat més profunda entre els adolescents, on les seves vides, inquietuds, temors, rols sexuals, relacions de poder, d’assetjament o submissió..., són possibles gràcies a determinada xarxa social que amb els seus codis interns i lluny de la interpretació dels adults, esdevenen una teranyina que condiciona plenament els comportaments dels adolescents.

Davant d’aquesta realitat soterrada tant docents, com pares i familiars, viuen totalment aliens a l’impacte profund que, a nivell emocional, identitari i social, els missatges a les xarxes exerceixen sobre el comportament i l’imaginari dels adolescents que, evidentment, repercuteixen en el seus comportaments i actituds davant dels educadors i familiars. Els docents són presentats a la sèrie incapaços d’exercir cap autoritat moral, donat que basculen sobtadament entre l’amabilitat i l’apropament comprensiu fins al crit histèric i el comportament autoritari; o des de la impotència al trobar-se superats per la situació fins al fàcil recurs didàctic de posar vídeos a classe per evitar gestionar la complexitat. Sens dubte que aquesta imatge projectada al film és la que busquen els productors de la sèrie per a provocar determinades reaccions a l’espectador. Desitgem que no siguin molts els centres o docents de casa nostra que hagin pogut veure-s’hi identificats.

Resulta molt significatiu el paper d’un docent com a tutor quan menciona no conèixer prou els alumnes tot defugint qualsevol responsabilitat en el cas. I aquest és, al nostre entendre, un element cabdal. Qui i quan, en els nostres centres, es dedica a conèixer a fons cada alumne, les seves circumstàncies, el seu entorn, els seus anhels i propòsits, les seves inquietuds i temors? I, sobretot, qui obvia conèixer l’alumne per passar a interessar-se per conèixer la persona, el noi i noia concrets, en la seva vida emocional, relacional i projectiva de futur? La sergent que visita l’escola al final del recorregut manifesta que els alumnes l’únic que busquen és sentir-se bé amb ells mateixos. Però qui es preocupa perquè se sentin bé? Als nostres centres educatius, qui treballa, com a prioritat educativa, l’autoestima, l’autoconeixement i la seguretat afectiva, emocional i cognitiva de cada alumne que tenim a les aules? Podem endegar molts projectes de renovació pedagògica, però el requeriment més important i, per tant, el repte majúscul, que ja tenen en el present i que encara tindran més en el futur els centres educatius, serà el de tenir cura del benestar emocional i social dels nostres adolescents (també dels nostres infants).

Ens calen professionals que puguin tutoritzar els alumnes a partir d’una preparació especialitzada per a l’exercici de la funció tutorial i orientadora, individual i grupal, amb la dedicació horària que permeti el seguiment meticulós i sistemàtic de cada noi i noia, així com del clima relacional de cada grup classe. Invertir en l’especialització tutorial i d’acompanyament i orientació educativa hauria de ser la primera prioritat en educació, no sigui que posant tot l’èmfasi en la millora dels resultats acadèmics –que convé que millorin sens dubte– continuem esdevenint cecs i sords a les realitats soterrades que, via xarxes socials, condicionen les vides dels nostres adolescents, també els seus resultats escolars i, més greu, posant en perill la seva salut física, mental, afectiva i relacional.