EL TEMPS QUE FUIG
‘Pelmes'
Al costat de casa han obert un basar molt gran regentat per una família de xinesos. Hi venen de tot; ara ja tenen els ornaments de Nadal: veig a l'aparador uns tions amb barretina molt macos. Hi entro a comprar una espelma. El noi xinès és darrere el taulell, i les seves germanes vigilen. Pregunto: “Sisplau, on teniu les espelmes?”. Una de les noies em mira estupefacta. “Pelmes? –pregunta– Que
són, pelmes?”. Em sufoco una mica i començo a buscar per les prestatgeries mentre li vaig explicant que les espelmes s'encenen, fan llum i es posen a sobre la taula per fer bonic... Però les meves explicacions no il·luminen la noia, que va movent el cap i repetint: “Pelmes? pelmes?; no sé...” Les espelmes no poden ser gaire lluny, però quan tens tot de gent pendent de tu els segons semblen hores. Amb ganes d'ajudar, una de les clientes em dóna la solució: “Digues-li velas!”. Això mateix! ¿Com pot ser que no
se m'hagi acudit que parlant-li en castellà tot està arreglat? Estic a punt d'escanyar-la, però aquesta dona ho
té molt clar: ¿quin sentit té que jo parli català al meu país, quin sentit té que aquesta noia sàpiga la llengua del país on viu i treballa, i per tant s'integri i
pugui progressar, si dient-li velas sóc
al cap del carrer, m'entén, agafo les
espelmes, pago i me'n vaig? Per sort les trobo al tercer prestatge, de totes mides i colors, fins i tot hi ha ciris vermells dels que s'encenen a l'església. “Mira, són aquí! –li dic, agafant-ne
una de color taronja–: una espelma.” La noia em mira alleugerida: “Ah!
–crida–, una vela!” I com si hagués
caigut del cavall exclama, ara sí, il·luminada: “Pelma es catalán!”
I per acabar l'article, un rodolí
que són deures:
“Homes i dones, nens i nenes!
Feu servir la llengua! Parleu català!
Si no ho fem nosaltres, digueu:
qui ho farà?”