Vila olímpica

Arran de la con­fir­mació de Tar­ra­gona com a orga­nit­za­dora dels Jocs Medi­ter­ra­nis del 2017 ha con­ti­nuat el ball de pro­pos­tes sobre la ubi­cació de la futura vila olímpica, i això és un mal senyal. El 2017 és aquí mateix, i la len­ti­tud habi­tual de la gestió urbanística, afe­gida a una maquinària admi­nis­tra­tiva d'agi­li­tat mani­fes­ta­ment millo­ra­ble, ens pot abo­car a una d'aque­lles solu­ci­ons pro­vi­si­o­nals-defi­ni­ti­ves, amb el pit­jor de cada terme.

La vila olímpica és una ocasió magnífica per fer ciu­tat. És més, aquest hau­ria de ser l'objec­tiu prin­ci­pal, rege­ne­rar el tei­xit urbà, apor­tar una millora qua­li­ta­tiva en el dis­seny i fun­ci­o­na­ment de la ciu­tat. I, a més, que unes breus set­ma­nes ser­veixi de vila olímpica. Aquests són, al meu parer, els ter­mes de l'ope­ració. Altra­ment, cor­rem el perill d'una pro­moció a corre-cuita, adot­ze­nada, pen­sant només en aquells quinze dies –que també s'hi ha de pen­sar– però no en els anys i anys de ciu­tat que volem. Els Jocs pas­sa­ran, i la vila –la ciu­tat– es queda.

Això, per fer-ho bé, demana tenir un pro­jecte de ciu­tat. De Gau­lle deia que, per ser pre­si­dent, calia “une cer­taine idée de la France”. No cal ser gau­llista, però esta­ria bé tenir alguna idea de Tar­ra­gona, i, sobre­tot, que anés més enllà de la retòrica de l'eslògan, de l'esti­ra­bot més o menys enginyós, o dels tòpics recur­rents i avor­rits de les cam­pa­nyes.