Dret a callar

Les vícti­mes que esca­pen a la sentència de mort dic­tada pels ter­ro­ris­tes resul­ten tan incòmodes als polítics com als bot­xins. Els morts es mani­pu­len, els vius, en canvi, poden ofe­rir certa resistència. A par­tir del mateix dia que van orga­nit­zar-se per par­lar, les vícti­mes super­vi­vents dels atemp­tats d'ETA van des­co­brir que s'enfron­ta­ven a un doble ene­mic: els que havien vol­gut silen­ciar-los la vida i els que ara pre­te­nien silen­ciar-los la veu. És el que ha pas­sat amb les dife­rents asso­ci­a­ci­ons que al llarg dels cin­quanta anys de la lluita armada de l'orga­nit­zació basca han cla­mat sobre els taüts dels 900 assas­si­nats. Inde­pen­dent­ment del signe polític que han abraçat –o no–, han esde­vin­gut l'ase de tots els cops. Se'ls ha retret que obeïen interes­sos polítics de la dreta, se'ls ha retret també que obeïen els de l'esquerra, se'ls ha diagnos­ti­cat que l'estrès post­traumàtic els emboi­rava l'ente­ni­ment i, final­ment, se'ls ha dema­nat que callin. És a dir, de la pis­tola a la nuca s'ha pas­sat a l'espa­ra­drap a la boca. Robert Man­ri­que, expre­si­dent de l'Asso­ci­ació Cata­lana de Vícti­mes d'Orga­nit­za­ci­ons Ter­ro­ris­tes (Acvot), és dels pocs que ningú mana callar. Aquest excar­nis­ser que va resul­tar ferit al sag­nant atemp­tat de l'Hiper­cor ha mos­trat sem­pre la vir­tut de la sen­sa­tesa. S'ha dis­tan­ciat de les asso­ci­a­ci­ons més poli­tit­za­des, ha cele­brat amb opti­misme con­tin­gut els dife­rents pro­ces­sos de nego­ci­ació enge­gats i mai ha tan­cat la porta a una solució perquè no hi hagués més vícti­mes. Ara ha rebut per carta el pene­di­ment d'un dels mem­bres del comando que va posar la bomba que va estar a punt de matar-lo. És difícil ima­gi­nar d'on surt el coratge per obrir una carta així. L'impacte de cada paraula escrita, el dolor tos­sut de les feri­des tan­ca­des. I encara hi ha qui els nega el dret a par­lar.