Tecnocràcia

Els polítics, a la ban­queta: tor­nen els tecnòcra­tes. La història vomita iro­nies ben per­ver­ses. El 1919, quan l'engi­nyer cali­fornià William Henry Smith va inven­tar el terme tec­nocràcia, la idea volia ser un impuls per a una nova política indus­trial més democràtica. Pot sem­blar risi­ble mirar enrere, ara que els tecnòcra­tes s'han con­ver­tit en els tite­llai­res sense ros­tre del ciu­tadà, però –fa només cent anys– mono­po­lit­za­ven les seves espe­ran­ces.

Els tecnòcra­tes no eren espe­ci­a­lis­tes en l'ànima política immu­nit­zada o cai­xa­co­bris venuts al més viu, sinó tre­ba­lla­dors que conei­xien el nucli labo­ral dels mit­jans de pro­ducció. Els dei­xe­bles de Saint-Simon pen­sa­ven, inge­nus d'ells, que si la soci­e­tat fos con­tro­lada pels tècnics, per aquells que ordien la maquinària, aquesta seria més eficaç i pro­vo­ca­ria una repar­tició més bona dels béns produïts. Poc s'ima­gi­na­ven que els néts de la tec­nocràcia aca­ba­rien impri­mint al món el para­digma opo­sat: uns pocs cra­nis deci­di­ran sobre l'eco­no­mia pro­duc­tiva de les mas­ses.

És fàcil quei­xar-se d'aquesta situ­ació, donar la culpa al clan Merkozy, als bancs euro­peus i al sant pare, si hom vol. Però hem de repar­tir les res­pon­sa­bi­li­tats: els euro­peus hem con­fiat els nos­tres governs a polítics de fàcil gestió emo­ci­o­nal, com ara ZP o Ber­lus­coni, opor­tu­nis­tes de fireta que s'han doc­to­rat en la curta volada. El carisma es paga car, i actu­al­ment la política de l'enllu­er­na­ment amb els líders està tan viva com les inten­ci­ons d'Obama de tan­car aquesta presó fas­ti­gosa a Guantánamo. Els tecnòcra­tes arri­ben perquè entre tots hem des­gas­tat l'àgora pública, perquè hem pre­fe­rit les pas­ta­na­gues al pinso.

El nou polític de capçalera serà l'ofi­ci­nista de banc que dis­para
xifres com­pul­si­va­ment (així fa Rajoy) i ens deixa tan des­ta­ro­tats que no sabem si estem dema­nant un crèdit o reno­vant la lli­breta. Però no es pre­o­cu­pin, tot pas­sarà: aquests nois tecnòcra­tes ens cobra­ran tanta pasta que aviat tro­ba­rem a fal­tar pagar-li les sui­tes del Palace al Duran i Lleida de torn.

La mala política ens ha bui­dat la car­tera. Però també ens sor­tirà cara, aquesta tec­nocràcia...