Observança i redreç

Hi ha dies, com avui, que con­vi­den més que d'altres a la reflexió serena i tran­quil·la. No vull pas dir que perquè des d'ahir al ves­pre vam dei­xar enrere la cam­pa­nya elec­to­ral i que avui sigui el dia de reflexió, sigui més fàcil o sem­bli obli­gat. La invi­tació a la reflexió serena és molt pròpia dels dies en què baixa la tensió i la inten­si­tat diàries, quan el temps no pres­si­ona ni apressa, quan podem gau­dir i assa­bo­rir els moments i els minuts l'un dar­rere l'altre. Quan som capaços de per­ce­bre i de sen­tir a la pell l'escal­for tèbia del sol després de molts dies seguits de plu­ges inten­ses. Ha plo­gut i ha plo­gut molt. Els rius bai­xen gras­sos i plens, les aigües ter­ro­ses s'esco­len rius avall cap al mar amb força i inten­si­tat; els rius man­sois i una mica ala­cai­guts d'aigües qui­e­tes dels moments de sequera són ara per uns dies un record llunyà. Tot es neteja i quan bai­xin les aigües des­co­bri­rem la quan­ti­tat d'objec­tes impro­pis que han arros­se­gat rius avall i han que­dat engan­xats a les bran­ques i a les raco­na­des, tot espe­rant una neteja en pro­fun­di­tat que pot­ser no arri­barà mai. Hi ha hagut fins i tot eslla­vis­sa­des, rie­res des­bor­da­des, cot­xes enduts riera avall, car­rers inun­dats. Hem vis­cut, de forma con­tro­lada, tota l'esce­no­gra­fia de l'aigua cai­guda de cop i amb inten­si­tat després de mol­tes set­ma­nes d'espe­rar estoi­ca­ment el final de l'anti­cicló. Pesa més en la meva reflexió, doncs, aquest efecte de neteja gene­ral de l'aigua que el tras­bals de la cam­pa­nya elec­to­ral que queda ja somorta com una música de fons.

El cap se me'n va al segle XV. Al país pobre i buit, exhaust que era Cata­lu­nya un cop aca­ba­des les sotra­ga­des bru­tals de la guerra civil de 1462-1472. Un país divi­dit i empo­brit, des­ba­lles­tat que recla­mava amb insistència un punt de seny i sen­tit comú per trac­tar de sor­tir de la crisi. Una crisi que era política i que també era econòmica i social. Pot ser que la mateixa manca d'alè del final de la guerra posés les bases de la recu­pe­ració; pot­ser que en l'ànim dels cata­lans comencés a pesar més les ganes d'aca­bar una època de tor­ba­ci­ons i ini­ciar una nova etapa més cons­truc­tiva. El cert és que qui es va haver d'encar­re­gar de posar els fona­ments de la sor­tida de la crisi va ser el rei Fer­ran II, acom­pa­nyat d'alguns sec­tors de les clas­ses diri­gents i també dels ali­ats que havia tin­gut, durant la guerra civil, la monar­quia.

El rei es va ado­nar de seguida que havia de posar ordre a la capi­tal de Cata­lu­nya, Bar­ce­lona, i que també havia de fer-ho, per extensió, a tot el Prin­ci­pat. Tot­hom sabia, sem­bla, que calien refor­mes en pro­fun­di­tat i que amb el man­te­ni­ment de la situ­ació, sense un pro­grama refor­mista que abastés l'àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal i polític tant com l'eco­no­mia, no hi hau­ria manera de sor­tir-ne.

Fer­ran II, sobre­tot al vol­tant de les Corts de Bar­ce­lona, de 1480-1481 va defi­nir un nou sis­tema polític basat en l'equi­li­bri entre la monar­quia i les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, amb res­pecte i reco­nei­xe­ment mutu, una sor­tida fona­men­tada en l'ins­tint pac­tista que en les hores greus han acom­pa­nyat sem­pre els cata­lans. La base de l'acord seria la Cons­ti­tució “Poc val­ria...” més cone­guda com la Cons­ti­tució de l'Obser­vança, en la qual que­dava defi­nit de forma clara que les lleis són fetes per com­plir-les i fer-les com­plir, i que la prin­ci­pal font del dret que ali­menta les lleis i les cons­ti­tu­ci­ons és el com­promís del rei de com­plir-les per reves­tir-se de l'auto­ri­tat sufi­ci­ent per fer-les com­plir. La lite­ra­li­tat del text és d'una clare­dat meri­di­ana: “Poc val­ria fer leys e Cons­ti­tu­ci­ons, sino eren per nos e nos­tres offi­ci­als obser­va­des, perçó con­fir­mants los Usat­ges de Bar­ce­lona, a les Cons­ti­tu­ci­ons del Prin­ci­pat de Cata­lu­nya, capítols e actes de Corts, pri­vi­le­gis com­muns e par­ti­cu­lars, e altres liber­tats del dit Prin­ci­pat, volem e manem que aquells i aque­lles sien obser­va­des...”.

Com­plir i fer com­plir, refor­mar i com­par­tir, pac­tar i acor­dar, pro­moure una gran com­pli­ci­tat basada en la con­fiança. Però el marc ins­ti­tu­ci­o­nal era insu­fi­ci­ent. Calia modi­fi­car les bases mate­ri­als per a la recu­pe­ració econòmica. El “Redreç de la mer­ca­de­ria”, pro­grama refor­mista en matèria de política econòmica, qua­li­fi­cat de pre­mer­can­ti­lista, esta­blia les bases per al redreç, per sor­tir-ne, per esmerçar tots els esforços en la direcció ade­quada: afa­vo­rir l'acti­vi­tat pro­duc­tiva, el comerç i tei­xir les bases d'una nova pros­pe­ri­tat. Les parau­les clau són, doncs, obser­vança i redreç, amb un con­tin­gut refor­mista con­cret i unes polítiques que, des­ple­ga­des ade­qua­da­ment, van esta­blir les bases per a una lenta però segura sor­tida de la crisi.

Qui més ha estu­diat encara ara aquest moment és Jaume Vicens Vives, que hi dedicà la seva tesi doc­to­ral Fer­ran II i la Ciu­tat de Bar­ce­lona (Bar­ce­lona, 1936-1937). És molt pro­ba­ble que de l'apre­nen­tatge d'aquest moment històric, Vicens en deduís la norma de con­ducta que va pre­si­dir tota la seva vida: “Super adversa, augeri”, emer­gir per damunt de l'adver­si­tat!

No tinc tirada a esta­blir paral·lelis­mes ni a bus­car sem­blan­ces entre moments històrics; però sí que podem treure lliçons del pas­sat i apren­dre dels com­por­ta­ments i les acti­tuds d'altres moments. Val­gui com a reflexió anti­ci­pada per a dilluns que ve. La dimensió de la crisi mun­dial ha asso­lit a Europa unes dimen­si­ons des­co­mu­nals i algú ja ha començat a atri­buir a aquesta crisi efec­tes tan devas­ta­dors com alguna de les guer­res euro­pees de record més recent. Pot­ser sí, doncs, que amb un cert sen­tit de l'obser­vança i del redreç podríem començar a cons­truir unes con­di­ci­ons noves per a la sor­tida de la crisi. Però això vol un sen­tit de la nego­ci­ació, del pacte i de la lle­ial­tat que pot­ser no són la nota domi­nant en la nos­tra vida política. El vell pac­tisme només ens ense­nya que per pac­tar cal acos­tar posi­ci­ons i acor­dar solu­ci­ons. Les recep­tes del pas­sat només ense­nyen el camí. Els com­pro­mi­sos del pre­sent són res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra.