Gràcies

Avui, final de cam­pa­nya. Els can­di­dats fan tants actes, que cansa només de pen­sar-hi. Però pas­sen els anys i les estre­lles con­ti­nuen sent els mítings mul­ti­tu­di­na­ris de les grans for­ma­ci­ons, on hi ha milers de per­so­nes amb ban­de­re­tes a la mà i al líder se'l veu acom­bo­iat per joves (sobre­tot, s'han de veure cares joves!), on hi ha un estol de peri­o­dis­tes, on tenen tots els mit­jans tècnics, on tot està estu­diat, el que han de dir i el moment en què ho han de dir. En canvi, a mi, el que de veri­tat m'agrada són els actes sen­zills, sense pre­ten­si­ons, els que mai no sur­ten a la tele i amb prou fei­nes als dia­ris comar­cals, fets en pobles petits, al ves­pre –tard, perquè el can­di­dat sem­pre ve d'un altre acte al poble del cos­tat, que s'ha allar­gat més del compte–, en cen­tres cívics, sales de plens o cen­tres par­ro­quials on, si les elec­ci­ons es fan a la tar­dor-hivern, sol fer fred. Aquesta cam­pa­nya ha plo­gut molt, però la gent ha vin­gut igual. M'emo­ci­ona veure vint, trenta, qua­ranta per­so­nes, a les deu del ves­pre, con­gre­ga­des al casino d'un poble per sen­tir el polític que els ha de repre­sen­tar. Això sí que té valor i que és autèntic! No hi ha peri­o­dis­tes de premsa, no aga­fen talls de veu, no hi ha cap tele gra­vant. Ni micròfons per par­lar, ni esce­nari, ni focus; no cal: tot és molt a la vora. La gent és molt a la vora, i és com­pro­mesa i seri­osa, perquè en aquests actes de for­mat tan pro­per la gent pre­gunta, opina, fa tertúlia, no pas com en els mítings mas­todòntics on tot­hom s'empassa el que el can­di­dat explica i se'n va cap a casa sense mullar-se gens. O sigui que bravo a totes les per­so­nes que han seguit la cam­pa­nya petita, la que no té gla­mur ni estre­lles. Algu­nes d'aques­tes per­so­nes, en algun petit poble, m'han vin­gut a escol­tar a mi, i els ho agra­eixo molt.