Paons

La set­mana pas­sada el pre­si­dent de Telefònica, César Ali­erta, va exhi­bir enmig de la calle Ser­rano de Madrid símpto­mes de la síndrome del paó, tan pròpia dels ricas­sos que sem­pre des­ple­guen les plo­mes més aco­lo­ri­des del galli­ner. L'empre­sari va bai­xar a fer un cafè a una ter­rassa a les tres de la tarda, va reque­rir els ser­veis d'un enllus­tra­dor i, un cop va tenir les saba­tes netes, va recom­pen­sar-lo amb cent euros. El cafè se'l va pren­dre tot fumant-se un havà, en va pagar deu euros i va mar­xar sense espe­rar el canvi. Un dels trets més immo­rals de la pos­sessió de grans for­tu­nes en temps de grans estre­tors és la neces­si­tat de fer-ho saber, la indecència de remar­car-ho als pollas­tres plo­mats amb qui com­par­tei­xes el galli­ner però no pas el pinso. Com el gerent d'aque­lla empresa que, després d'apli­car una reta­llada de sous, va a la feina amb el cotxe nou d'alta gamma. O aquell altre que, després de la tem­pesta d'una reducció de plan­ti­lla, se'n va a fer un cre­uer de luxe per refer-se de l'estrès. Ali­erta no ho sem­bla pas, d'estres­sat, i això que el maig pas­sat la com­pa­nyia que pre­si­deix va anun­ciar l'extinció del con­tracte de 8.500 tre­ba­lla­dors al llarg dels pro­pers cinc anys. La seva ale­gria d'espe­rit té una expli­cació ben sen­zi­lla: el 2010 va cobrar una retri­bució de 8,6 mili­ons d'euros entre calés i acci­ons. Només li va fal­tar encen­dre l'havà amb un bit­llet de cin­quanta. L'endemà que es va saber com se'ls gasta l'Ali­erta el diari por­tava aquest titu­lar sobre Itàlia: “El pri­mer minis­tre Mario Monti pro­met als ita­li­ans repar­tir el pes dels sacri­fi­cis”. Doncs que no es facin il·lusi­ons, els ita­li­ans, que les cri­sis sem­pre repar­tei­xen els sacri­fi­cis de la mateixa manera: els paons ence­nent havans amb bit­llets de cin­quanta i nosal­tres arru­pits enllus­trant-los les saba­tes.