La reflexió

Votar o no? I qui votar? Votar seguint l'impuls pro­fund i essen­cial de les pròpies con­cep­ci­ons ideològiques o per un mer càlcul de pos­si­bi­li­tats? Optar, pot­ser, per un vot de càstig, que és aquell que es dipo­sita apar­tant el sobre del nas i que segueix sent la pos­si­bi­li­tat legal més apro­xi­mada a l'opció, lamen­ta­ble­ment invi­a­ble, de votar en con­tra? Tor­nar a con­fiar en aque­lles for­ma­ci­ons a les quals has estat unit sen­ti­men­tal­ment, les que són sem­pre a la teva ment tant si els dónes el vot com si no ho fas? Els reno­ves la con­fiança o ho dei­xes de fer, mirant-los de reüll, amb el res­sen­ti­ment íntim i digne d'un cor ferit que ja no pot per­do­nar més decep­ci­ons, ni més infi­de­li­tats? Hau­rem de votar a la des­es­pe­rada perquè els cata­lans tenim massa debi­li­tats i convé pen­sar en la nos­tra super­vivència col·lec­tiva davant d'un adver­sari més estar­ru­fat que mai? O votar direc­ta­ment per l'ene­mic amb l'espe­rança de des­en­ca­de­nar allò tan incon­tro­la­ble de l'acció i la reacció? O pot­ser, sim­ple­ment, votar a la babalà, per un sí o per un no, per la gràcia del can­di­dat o la seva indu­mentària? O fer-ho endiu­men­jat, amb el vot ritual, iden­ti­tari i com­pli­dor que es manté en algu­nes cases? El món és ample i variat, i també hi ha qui votarà amb ganes i deter­mi­nació, satis­fet de poder cul­mi­nar final­ment una decisió presa des de fa temps, repe­tint-se que el plat de la ven­jança se ser­veix fred. I molts, segu­ra­ment, ho faran amb aprensió, per com­pen­sar l'onada de vots que arriba amb l'anunci de mil i una cala­mi­tats, pro­cu­rant que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra o vice­versa. Què cal fer, doncs? Pot­ser abs­te­nir-se, encara que la teva abs­tenció rao­nada, mili­tant i de gran con­sistència ideològica quedi con­fosa entre la indolència més irre­fle­xiva o entre la inqui­e­tant onada d'anti­política que recorre Europa? Votar al Congrés i no votar al Senat, com defen­sen amb passió els que defi­nei­xen la cam­bra alta com un caríssim cemen­tiri d'ele­fants, o com un bal­ne­ari on es man­te­nen al bany maria els polítics en reti­rada? No votar enlloc i allu­nyar-se defi­ni­ti­va­ment de les meses elec­to­rals con­vençut que el poder real habita en altres indrets, que un compte ban­cari és infi­ni­ta­ment més poderós que un vot, que el capi­ta­lisme sense bri­des ha segres­tat la democràcia i que ja no tenim la facul­tat d'ele­gir el que veri­ta­ble­ment governa les nos­tres vides? O votar igual­ment perquè fins i tot l'apo­ca­lipsi té gra­da­ci­ons? Votar pel mal menor més con­tras­tat o per un gru­pus­cle extra­par­la­men­tari que jus­ta­ment per això mai et decebrà? El descrèdit dels polítics ha aca­bat desa­cre­di­tant la democràcia i ara referèndums tan salu­da­bles com el que pro­po­sa­ven a Grècia es con­si­de­ren popu­lisme barat i als governs dels països col·loquen emple­ats de banca amb l'apa­rent satis­facció gene­ral. Què cal fer, per tant? Votar jus­ta­ment per això o dei­xar de fer-ho? S'escola el temps de reflexió i, mal­grat la sos­pita que el destí ja està escrit, con­ti­nuem sense poder-nos des­em­pa­lle­gar dels inter­ro­gants.