Al-Qaida
una cruïlla difícil
que pot portar-la lentament però progressivament
a la desaparició
L'islamisme com a corrent polític és una conseqüència del colonialisme, tant el que practica el terrorisme per imposar la llei islàmica com a marc del govern polític, com pels islamistes moderats que accepten el parlamentarisme i la democràcia.
El sentiment panislÀmic va créixer als anys vint després de la guerra mundial, amb la colonització anglesa i francesa de molts països islàmics, Síria, Jordània, Palestina, Iraq, Afganistan, Sudan..., i a l'enfonsament del califat turc i la substitució d'aquest per una república laica fundada per Kemal Atatürk. Els islamistes pensaven que abandonar el seguiment estricte de la fe islàmica els feia vulnerables a la dominació estrangera i com a conseqüència molts es van adherir al salafisme, que buscava eliminar de l'islamisme qualsevol influència occidental. La independència d'Egipte de l'imperi britànic al 1922 i les primeres eleccions en què els anglesos van obligar els islamistes a retirar-se, van portar el líder Sayyid Qutb a radicalitzar-se i de fet els seus escrits són l'inici de la teoria d'intransigència i guerra a occident d'Al-Qaida desenvolupada anys més tard.
El moviment agafa força amb la invasió de la URSS a l'Afganistan al 1979, que genera una crida a la guerra per lluitar contra l'infidel que havia envaït, des de feia anys no passava, un país islàmic i independent. La guerra acaba al 1988 quan la URSS accepta que no pot guanyar militarment i, amb greus problemes interns, constata que li és insostenible mantenir el conflicte. És llavors quan es produeix la unió de dos moviments islamistes radicals, Al-Qaida de Ben Laden i la Jihad islàmica d'Al-Zawahiri. El prestigi que suposa per a Al-Qaida haver derrotat el segon imperi mundial a Afganistan, els atorga una rellevància que els constitueix com la punta de llança de l'islamisme. Al 1989 controlen el Sudan i la invasió d'Iraq de Kuwait, al 1990 galvanitza el moviment. La seva exclusió del procés electoral a Algèria, on guanya les eleccions però no pot governar per un cop d'estat militar, l'empeny a un major radicalisme.
La invasió de Kuwait porta Bin Laden a proposar enviar a Aràbia Saudita guerrillers que protegeixin el país d'un possible atac de l'Iraq de Saddam, però Aràbia decideix demanar ajut als EUA i oferir el país com a plataforma a la primera guerra del Golf. Progressivament arriba Ben Laden a la conclusió que per aconseguir l'objectiu d'Al-Qaida, és a dir, aconseguir la implantació de la llei islàmica estricta als països musulmans, és necessari eliminar la presència dels EUA, que de fet creix quan envia tropes a Somàlia. La pressió dels EUA fa retornar Ben Laden a Afganistan al 1996 però el seu enfrontament amb Aràbia Saudita fa que els talibans finançats en gran mesura per la monarquia sunnita d'Aràbia entrin en conflicte obert amb Al-Qaida.
L'escalada del conflicte porta a la conclusió política Al-Qaida que és necessària l'eliminació de la presència americana a la regió i ataquen les ambaixades dels EUA a Kenya i Tanzània. Aquesta estratègia de confrontació creix amb el temps. L'èxit moderat dels actes terroristes condueix Al- Qaida a plantejar l'atac als EUA en el seu propi territori perquè segons la seva visió, si té èxit pot produir dos efectes, els EUA reduiran la seva presència als països islàmics per evitar un terrorisme que no han patit mai a casa seva, i unirà tots els pobles islàmics en la lluita per imposar l'islamisme rigorós i ortodox.
L'onze de setembre té efectivament més èxit del que Al-Qaida havia imaginat, però desencadena la reacció contrària a la desitjada, perquè els EUA envaeixen Afganistan i no es produeix en els països islàmics el corrent de col·laboració i reagrupament sota l'islamisme radical que Al-Qaida buscava. Ben Laden fuig a Pakistan, reinicia els atacs contra interessos americans a Aràbia Saudita, on envia cents de guerrillers, i duu a terme nombrosos atacs terroristes que maten molts civils i produeixen una reacció hostil de la població envers Al-Qaida.
La invasió dels EUA a Iraq genera als països islàmics un posicionament contra occident que Ben Laden pensa que podrà capitalitzar en favor propi per recuperar el prestigi i la imatge perduda. La guerra de desgast que suposa per als EUA Iraq, pensa Al- Qaida que és la base per la qual la seva guerra contra l 'invasor tindrà èxit. Al-Zawahiri, més moderat que Ben Laden, creu que l'èxit del terrorisme d'Al-Qaida a Iraq contra els EUA requereix un pacte previ amb les diferents faccions islamistes del país. Això no es fa, els atacs terroristes comencen sense la necessària preparació i creen per una banda el rebuig dels mateixos sunnites a qui Al-Qaida en teoria volia donar suport, i dels xiïtes per la guerra que això genera entre uns i altres. De fet aquest és un nou i sagnant fracàs d'Al-Qaida. que perd pràcticament tota influència tant entre els sunnites com entre els xiïtes. Els fracassos repetits no redueixen el radicalisme de Ben Laden, que continua afirmant públicament al 2009 que manifestacions públiques sense armes no tenen sentit i que les eleccions poden ser tolerades si totes les parts accepten l'aplicació de la xaria com a única i excloent llei.
Avui al-Qaida es troba en una cruïlla difícil que pot portar-la lentament però progressivament a la desaparició. La revolució dels pobles contra els governs corruptes i dictatorials dels països islàmics no ha portat a l'islamisme ortodox, sinó a partits polítics i corrents d'opinió que, creient en l'islam, volen la democràcia i el progrés. Els germans musulmans d'Egipte i de Tunísia són partits integristes i religiosos, però bàsicament democràtics i accepten la col·laboració amb altres partits no confessionals.
L'arribada a la presidència dels EUA d'Obama, la desaparició d'un líder carismàtic com Ben Laden i el més alt nivell cultural i pes demogràfic de la joventut dels països islàmics, ajuda a la reducció de l'enfrontament i dóna suport a la democràcia i la llibertat. Turquia és un exemple del que poden ser en el futur Egipte o Tunísia. La intel·ligent política militar dels EUA a Líbia, que ha contribuït a la victòria de la revolució de manera determinant però discreta, deixant el protagonisme al Regne Unit i França, constitueix un nou pas en la direcció de crear, també a Líbia, una república islàmica moderada.
En un conflicte que ha durat mig segle, occident ha comès errors i l'extremisme islamista, més, però ara el que semblava impossible, la democràcia és lluny però resulta factible. És esperable que en els propers anys la relació d'occident amb l'islamisme i la implantació d'aquest en un món on Àsia serà la força preponderant, encaixi sense el nivell de conflicte que les posicions d'uns i altres han generat.
