Incomprensió al Vaticà
de realisme absolut
El 10 de novembre Gian Maria Vian, director de L'Osservatore Romano, m'invità a participar en un encontre sobre Incomprensions: Església Catòlica i mitjans, presidit pel cardenal Ravasi. Un centenar de periodistes internacionals, capellans, bisbes i cardenals, Bertone entre ells, atenguérem amb interès les ponències sobre conflictes entre els mèdia i l'Església. Un exercici gens paregut ni a l'obscurantisme d'anys enrere, ni al conformisme acrític de tantes vegades, sinó tota una anàlisi objectiva i sincera en la pròpia residència pontifícia. Són els nous temps de Ratzinger, que no defuig la realitat.
El més notable, però, foren les conclusions del cardenal Ravasi, una mena de ministre de Cultura que, tot apel·lant les velles teories de McLuhan, entrà a fons en l'ètica de la informació i de la manipulació de l'opinió pública i els seus derivats, com ara les doctrines dels estats majors militars, o els aparells d'intel·ligència dels Estats. i va desgranar els vicis de la informació actual. “En el futur [va dir] la Santa Seu haurà de tenir molt en compte de quina font d'informació s'hi tracta [perquè] ens trobarem sistemàticament capbussats en una dialèctica.” El problema no radica només en la semàntica, ja que “per a què serveix dir allò que és veritat, si els hòmens del nostre temps no ens entenen?” Els seus arguments ens fascinaren mentre reverdien antics debats eclesiàstics sobre la idoneïtat del missatge i la seva adequació als nous temps segons el Vaticà II, on ja va brillar el jove Ratzinger. Certament, un exercici de revisió de les teories i fal·làcies d'una època de canvis ingents que afecten la mateixa Església.
Ravasi, amb la seva agudesa, es va allunyar dels subterfugis eclesials de l'abstracció etèria i va parlar dels cinc vicis de la informació d'ara. 1) L'“exterminació de la subordinada”: simplificació, banalització, superficialitat que dissol el fonament del raonament de l'essència i del context. 2) La “lògica d'allò immediat”, és a dir: acceleració, actualisme rabiós, allò que es constitueix en obstacle per a l'Església “perquè tractem valors que són a-actuals”, antics o eterns. La conclusió serà “que és millor prevenir que corregir”. 3) “La llei d'allò picant o negatiu”: l'element escandalós com a factor negatiu per a la informació. 4) “La preparació versus improvisació”, que en el camp religiós sovint remarca la ignorància bàsica de creadors d'opinió sense la preparació idònia o senzillament nul·la. Un fenomen que s'acusa més en observar la informació política, econòmica o esportiva; se'n conclou una evident tendència a la desinformació sistemàtica, de vegades no buscada, però de conseqüències funestes en donar peu a deformacions molt greus en matèria de tanta transcendència moral. 5) Finalment, “la llei del prejudici”, o de la sospita, contra les que Ravasi va denominar “institucions compactes”, que semblen instal·lades en una sistemàtica autodefensa, contra les quals sovint s'aixequen esquemes aliens o preconcebuts com ara les ideologies. La seva conclusió, molt proactiva, va conduir a una exclusió: “No ens podem conformar amb la simple autodefensa.”
Aquesta síntesi enllumena dos determinismes postmoderns. Per una banda, no hi ha lloc per a la reclusió en si mateix d'una institució universal com l'Església en un món globalitzat, tal com va succeir en temps passats. Per l'altra, davant els vicis de la informació, només caben les respostes de la transparència i del debat; un cert obscurantisme gens estrany en l'informat univers de l'actualitat, engolit en la feréstega borrascada de la crisi, que uns no entenen,i d'altres per interessos tracten d'enfosquir, segons el criteri d'Eugeni d'Ors als seus articles quan pretenia aparentar una intel·ligència exímia. Aqueixa fou la lliçó de Ravasi que em va semblar un exercici de realisme absolut.
Si més no, una altra novetat a l'Església.