Opinió

Tribuna

Còmplices necessaris

“¿No és del tot indigne autodestruir-se quan encara hi ha morts per censar, carrers plens de fang, ruïna i runes, i baixos de locals i garatges encara inundats d’aigua?
“Una vergonya estatal que exigeix l’anàlisi ètica d’aquesta realitat, que no escull els millors, sinó els oportunistes que més criden o que es despullen de tota vergonya

L’heca­tombe que s’ha produït recent­ment com a con­seqüència de la dana a València posa en evidència tota la classe política per ine­ficaç i mise­ra­ble. ¿No és del tot indigne auto­des­truir-se quan encara hi ha morts per cen­sar (229 ja comp­ta­bi­lit­zats), car­rers plens de fang, ruïna i runes, i bai­xos de locals i garat­ges encara inun­dats d’aigua? Nens sense escola i més de 5.000 empre­ses greu­ment afec­ta­des. Tota una devas­tació sense pre­ce­dents!

El des­as­tre de valència és a hores d’ara el para­digma de la ine­ficàcia dels polítics, de la inep­tocràcia domi­nant dels governs, de la simo­nia dels càrrecs públics, afe­git a la incom­petència dels gover­nants per inep­tes i indo­cu­men­tats. A l’abast tenim els currículums de la insu­ficiència de tots aquells que pre­te­nen ges­ti­o­nar el que s’ano­mena “bé comú”. Una ver­go­nya esta­tal que exi­geix l’anàlisi ètica d’aquesta rea­li­tat, que no escull els millors, sinó els opor­tu­nis­tes que més cri­den o que es des­pu­llen de tota ver­go­nya per exhi­bir el que en rea­li­tat són: Kol­dos, Ábalos, Cer­dans i algun exi­liat de la Comu­ni­tat, a qui tant se li’n fot cap­gi­rar al seu caprici el sis­tema.

Les con­seqüències de tot ple­gat asse­nya­len grans ris­cos que, sense cap mena de dubte, en un futur no gaire llunyà, dramàtica­ment es faran rea­li­tat. No hi ha res gratuït en política, i menys la inu­ti­li­tat, la inep­ti­tud, l’alti­vesa i aquesta escòria de cla­ve­gue­ram que és el popu­lisme, d’un signe o d’un altre. El popu­lisme en la inco­herència s’aboca a l’abús. Totes les dic­ta­du­res van ser popu­lis­tes, des de Hit­ler fins a Sta­lin; des dels fei­xis­mes dels anys trenta fins a la quin­ca­lla política de lla­dres boli­va­ri­ans, amos i senyors de repúbli­ques bana­ne­res; des del pero­nisme que ha arruïnat l’Argen­tina fins a la maligna estultícia de Maduro a la malau­rada Veneçuela del 2024. La reper­cussió ha estat la ruïna popu­lista de dos dels països més rics del món: l’Argen­tina i Veneçuela. Després de l’espec­ta­cle del congrés dels soci­a­lis­tes a Sevi­lla, no hi ha més remei que plan­te­jar-se subs­tan­ci­als qüesti­ons de bon govern: (a) veri­ta­ble­ment es pot creure que Espa­nya va en la direcció cor­recta envers aquest “progrés” que diària­ment pre­di­quen els per­di­guers de Pedro Sánchez?; (b) és legítim apel·lar a la men­tida com a ele­ment de per­su­asió política?; (c) té cabuda una veri­tat política divor­ci­ada de la veri­tat filosòfica o de la ètica?, i (d) es deuen haver pre­gun­tat els sup­por­ters d’aquest des­propòsit polític que ens regeix, d’aquesta accepció fei­xista del per­so­na­lisme gover­na­men­tal, sobre les con­seqüències –i la res­pon­sa­bi­li­tat judi­cial– de la seva com­pli­ci­tat?

Són inter­ro­gants que impli­quen greus obli­ga­ci­ons històriques que cal­dria que els nos­tres gover­nants es for­mu­les­sin, igual que la tota­li­tat de la classe política actual, ja que quin serà el lle­gat que dei­xa­ran a les futu­res gene­ra­ci­ons? Caïnisme, odis, maqui­na­ci­ons per­so­nals, ruïna del deute públic, enganys i, més que pro­ba­ble­ment, con­fron­tació viru­lenta en la soci­e­tat de les maleïdes dues Espa­nyes. És cons­ci­ent el funest sanc­hisme i els seus impres­cin­di­bles acom­pa­nyants del ter­ri­ble com­promís que suposa la seva con­dició de còmpli­ces?

Sense ètica no hi ha política, ni democràcia ni lli­ber­tats. Fins i tot, ¿no va ser fei­xista el sis­tema de Nico­lae Ceau­sescu a Roma­nia que alguns pro­po­sen imi­tar? Si resulta inqui­e­tant el que ha succeït en el congrés dels soci­a­lis­tes a Sevi­lla, molt pit­jor pot ser el des­glaç dels tri­bu­nals quan apli­quin la veri­tat de la llei als con­duc­tors del sanc­hisme i adlàters. Real­ment, ¿certs polítics –esti­guin al govern o esti­guin a l’opo­sició– no es qüesti­o­nen la idoneïtat de les seves òpti­ques, de les seves mane­res de pro­ce­dir, dels seus mari­dat­ges con­tra natura, amb mati­sos car­re­gats de tram­pes de cara a la ciu­ta­da­nia? Con­gres­sos com el de Sevi­lla, des­as­tres climàtics com el de València i sup­por­ters còmpli­ces com algun exi­liat de dins i de fora exi­gei­xen una severa con­si­de­ració de si és cert que s’estima la veri­tat i volem pre­ser­var la democràcia a Espa­nya. És un avís per a nave­gants que al seu dia va pro­fe­rir Augusto del Noce: “El nou tota­li­ta­risme està tan per­fec­ci­o­nat que no neces­sita ni per­se­cu­ci­ons físiques ni camps de con­cen­tració.” Pot­ser algu­nes ments ben­pen­sants tenen el Gulag a casa seva, sense ser-ne cons­ci­ents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.