Elogi de la política

Contràriament a allò que a primera vista pugui semblar, en aquests moments de tanta incertesa econòmica la política torna a lluir amb tota la seva brillantor. Si no fos que aquesta crisi està arrossegant molta gent a la marginalitat i a l'exclusió, podríem dir que l'espectacle és apassionant com poques vegades ho ha estat, a Europa, des de la caiguda del Mur. D'entrada, constatem una primera contradicció: en una societat eminentment conservadora com la de l'Europa Occidental s'estan succeint, a ritme frenètic, els canvis de majories i de governs. Quan dic conservadora no em refereixo a governs conservadors sinó a una societat on el més important, per a un nombre majoritari o significatiu de ciutadans, ha estat, fins ara, conservar, i augmentar a ser possible, el benestar aconseguit per la generació anterior. Una segona constatació. Es parla molt de la supeditació de la política als mercats però, en bona part, les arrels de la situació actual les hem d'anar a buscar a la política i a la història, que és la seva germana gran. Cal saber que, d'alguna manera, aquest potser és el penúltim episodi de la guerra de religió entre luterans, que no tenen l'escapatòria de la confessió, i catòlics o excatòlics que es poden perdonar cada dia. Cal saber que la inflació desbocada porta a la pitjor de les catàstrofes morals que pot experimentar una societat, com Josep Pla va descriure en les seves cròniques sobre l'Alemanya dels anys vint. I cal saber que aquell esperit i aquest episodi expliquen, en part, la negativa dels dirigents alemanys de convertir el Banc Central Europeu en una màquina de fabricar bitllets o eurobons.

Una manera diferent d'entendre la política va fer que a Alemanya es formés una gran coalició entre els dos partits majoritaris així que es va veure venir la tempesta econòmica, mentre a Espanya uns i altres, que tenien més raons per estar espantats, es van seguir tirant els plats pel cap fins a la vigília mateix de l'hecatombe. ¿S'imaginen en quina situació notablement millor no es trobaria Espanya si PSOE i PP haguessin actuat a la manera alemanya? Política, política. D'això estem parlant. També és política, o història, saber que la salvació d'Itàlia sempre ha vingut del nord; de les zones històricament germanitzades; i que, per tant, no té res d'estrany que sigui un milanès, sense domicili a Roma, el qui ara, en moments de crisi, dirigeixi la nació.

A Catalunya, la política va portar el tripartit i la política ha engolit els seus responsables en el curt espai de tres anys. La política és la que ha provocat canvis de gran consideració al Parlament català, primer; i al Parlament espanyol, després. Els electors catalans han entès, per exemple, que potser era més important que mai seguir disposant d'un grup parlamentari català fort. En aquest sentit, Convergència, com en èpoques anteriors la Lliga o l'Esquerra en temps de la República, ha disposat no només del vot dels convençuts sinó del d'aquells que saben que un grup parlamentari és la forma de pressió legítima de què es dota un territori per defensar, o imposar si ve a tomb, els seus punts de vista dins d'unes estructures democràtiques. Els tòpics poden durar dies, setmanes, mesos, anys o segles sencers. Un dels tòpics més estesos entre nosaltres, i especialment entre la gent jove, és que la política no serveix per a res. Però mentre els més miops s'atrinxeren, autosatisfets, en aquest immobilisme, la realitat política va deixant enrere dogmes i certeses. Com un tsunami incruent però sense aturador.