La sala d'en Miquel Pairolí

Dijous es va cele­brar a Quart un acte de reco­nei­xe­ment a tota l'obra literària d'un autor i això és només una bona notícia a mit­ges perquè aquesta mena de cerimònies se solen cele­brar quan l'home­nat­jat és mort. Un cen­te­nar de per­so­nes, veïns i amics, vam recor­dar Miquel Pai­rolí a la sala de lec­tura que des d'ara porta el seu nom. S'hi res­pi­rava la sere­nor i el reco­lli­ment de les vet­lla­des ínti­mes i, mal­grat tot, assistíem a un acte mul­ti­tu­di­nari. Poques vega­des la sala de lec­tura és tan plena. Amb els escrip­tors Josep Pas­tells, Mercè Sau­rina, Lluís Frei­xas i Imma Merino i amb el peri­o­dista Mateu Ciu­rana vam lle­gir tot de frag­ments de les novel·les i els die­ta­ris d'en Miquel i en el silenci de la sala va tor­nar a sonar, rotund i vital, el comiat que ell mateix va dei­xar escrit per al dia del seu fune­ral. És una peça que ja hau­ria de ser text de capçalera a tots els fune­rals, unes rat­lles difícils de pro­nun­ciar sense que se't tren­qui la veu, escri­tes en l'hora final d'una per­sona que sap que se'n va i que en Lluís Frei­xas –se li nota el pas­sat radiofònic–, va tor­nar a lle­gir amb fer­mesa i sen­ti­ment: “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, com­panys, beveu el vi, gau­diu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.” L'Imma va tan­car l'acte. Men­tre el lli­bre­ter Gui­llem Ter­ri­bas la por­tava cap a Quart a cavall del seu cotxe es veu que li va pre­gun­tar què pen­sava dir i ella va fer veure que no s'havia pre­pa­rat res. Les millors inter­ven­ci­ons són les que sur­ten bé i, a més a més, sem­bla que ni tan sols s'han pre­pa­rat. Per fer-ho, és clar, cal un nivell de pre­pa­ració molt alt. L'Imma, bona amiga d'en Miquel, com­pa­nya de lec­tu­res i afi­ci­ons, va obrir el par­la­ment defi­nint-lo com un dels exem­ples més nítids de peri­o­dista inde­pen­dent. És cert. La inde­pendència d'en Miquel abraçava la manera d'escriure, polida i pla­nera, amb la qua­li­tat dels mate­ri­als cuits a foc lent, però també la ide­o­lo­gia, sem­pre alerta con­tra el capi­ta­lisme ferotge que ens quei­xala els drets, fins i tot la manera de viure, que per ell oscil·lava entre les pres­tat­ge­ries dels lli­bres i el con­reu de la terra. L'Imma va recor­dar també les coses que n'havia après i, jus­ta­ment en aquest punt, es va rec­ti­fi­car ella mateixa. Troba que hi ha un punt d'arrogància en les per­so­nes que es van­ten d'haver après alguna cosa, és millor dir que t'agra­da­ria haver après. Només amb això ja va demos­trar que havia après la importància de ser humil. Després va par­lar de la música, un altre plaer com­par­tit, i va expli­car que, tot sen­tint la banda sonora d'Il Gat­to­pardo, havia ima­gi­nat en Miquel tot feliç ballant un vals pòstum amb els acords que Nino Rota va arre­glar per a la pel·lícula. A la pri­mera fila, la mare i la ger­mana de l'escrip­tor. Sem­blava ben bé que a través de les seves pupil·les humi­des ens con­tem­plava el mateix Miquel, com­pla­gut i una mica cohi­bit, dalt la barca que se l'endú.