Tocant el cel

La tem­po­rada cas­te­llera ja està a punt de tan­car-se. Les colles ara es refu­gien a les seves caser­nes hiver­nals i és un bon moment per fer una valo­ració de la tem­po­rada. Tem­po­rada que segur que els més experts ana­lis­tes, cro­nis­tes i crítics cas­te­llers qua­li­fi­ca­ran com “més que d'or”. Ja fa alguns anys que man­quen qua­li­fi­ca­tius per deter­mi­nar la gran­desa de les rea­lit­za­ci­ons cas­te­lle­res. Aquesta època d'or deu ser la segona, ter­cera o fins i tot quarta, es van superant una dar­rere l'altra amb escreix. Al Penedès excel·lim en cas­tells (i en altres coses, és clar), tant, que hem des­plaçat l'eix de la cen­tra­li­tat cas­te­llera des de Valls o el Ven­drell a Vila­franca. Diver­ses són les colles que mal­den per millo­rar, any dar­rere any, en el nos­tre ter­ri­tori. Però valo­rant les diver­ses for­ma­ci­ons cas­te­lle­res pene­de­sen­ques, cal dei­xar ben clar que, ara per ara, els Cas­te­llers de Vila­franca, els verds vila­fran­quins, són la colla amb més capa­ci­tat per enlai­rar-se sense límit cone­gut i amb una nota­ble esce­ni­fi­cació de la tècnica i de la pròpia plas­ti­ci­tat dels cas­tells.

Però segu­ra­ment aquesta millora subs­tan­cial en la pràctica cas­te­llera és molt més que tècnica, és acon­se­guir una iden­ti­fi­cació clara amb la colla, és viure com un sen­ti­ment, com un ele­ment d'iden­ti­tat allò que era un espec­ta­cle sin­gu­lar, és pos­si­ble­ment pas­sar de la bana­li­tat ben entesa d'un oci com­par­tit a un com­promís relle­vant amb una fita con­creta, és gene­rar un entorn social, lúdic i cul­tu­ral que supera l'estricte marc de la pinya cas­te­llera per obrir nous cer­cles que gene­rin com­pli­ci­tats amb la colla.

Mai com ara els cas­tells han tin­gut el segui­ment dels mit­jans de comu­ni­cació. La seva popu­la­rit­zació fruit també de les colos­sals jor­na­des, en què s'han aixe­cat cas­tells inver­sem­blants i mai vis­tos, ha permès que la crei­xent i potent afecció generi també una atenció dels mit­jans, que veuen també una notícia que per­met par­lar d'unes ges­tes sen­zi­lles però car­re­ga­des de símbols i valors col·lec­tius que són models per a molts mis­sat­ges de superació, de com­petència en si mateixa, d'ajuda mútua i d'una èpica pro­pera ben fàcil d'enten­dre.

La tem­po­rada es tanca, tot­hom està satis­fet per els avenços acon­se­guits i cal feli­ci­tar els Cas­te­llers de Vila­franca, que seguei­xen amb la seva hege­mo­nia, que enguany han eixam­plat amb jor­na­des ben memo­ra­bles. Ara, a les caser­nes d'hivern a pre­pa­rar la nova tem­po­rada. Segui­rem tocant el cel. Fins a on?