Prohibicions i sentit comú

Un veterà periodista japonès explicava com, després de la Segona Guerra Mundial, havien canviat el seu país. No era només per l'efecte de les bombes atòmiques ni la industrialització salvatge sinó per la devastadora corrosió de les lleis continuades i les prohibicions com a primer punt de l'ordre del dia. L'home raonava que el Japó no procedia de l'edat mitjana –com s'ha repetit–, ja tenia una indústria força potent abans de la guerra i que molts es qüestionaven la figura divina de l'emperador, deteriorada pel general Douglas MacArthur, cap de les tropes nord-americanes a la Guerra del Pacífic i responsable d'occidentalitzar el Japó de la postguerra, abans de ser rellevat el 1951 quan, empès per la Guerra de Corea, va tenir la brillant idea d'intentar llançar bombes atòmiques contra la Xina. El periodista deia que, en un primer moment, les lleis havien servit per pacificar el bel·ligerant Japó, però que van esdevenir una obsessió, per no dir paranoia.

Al nostre país, la febre de lleis prohibicionistes no té aturador. Quan observem el panorama restrictiu que han provocat determinats excessos prohibicionistes durant la democràcia, ens hem d'adonar que moltes coses han fallat. La crítica seria extensible a tot el món. Aquest és el tema que ens planteja la revista Cáñamo, a propòsit dels cinquanta anys de l'entrada en vigor de la Convenció Única d'Estupefaents de les Nacions Unides, és a dir, l'inici de la guerra contra les drogues a àmbit mundial. Com reconeixen molts especialistes, metges, psicòlegs i juristes, la prohibició de les drogues no tan sols no ha aconseguit els seus objectius, sinó que ha generat més danys, corrupció, violència, inseguretat i adulteracions que els que pretenia resoldre. Per als més susceptibles, em manifestaré contrari a la ingesta arbitrària de qualsevol tipus d'estimulant, però des del sentit comú i amb la llibertat com a primer principi.