Entremig

L'esca­iença en dime­cres d'aquest 7 de desem­bre d'enguany fa sen­tir-se –per dir-ho en ate­nu­ada imatge– tal­ment un tall de mor­ta­del·la: entre­mig –si no en l'ende­mig– de l'hipotètica­ment ano­me­na­ble Cons­ti­pu­ri­pont (qui opti per la irre­verència, basta que hi subs­ti­tu­eixi la con­so­nant líquida per la den­tal sorda).

I bé, això és pas així per un atzar de calen­dari? O bé hi ha altres raons, no gens aleatòries, que moti­ven el des­propòsit d'aquesta síncope (labo­ral, exis­ten­cial, etc.)?

Perquè basta haver-se lle­git Saber el temps. El calen­dari i la seva sig­ni­fi­cació en la soci­e­tat moderna (1985), de Sal­va­dor Cardús, per tenir clara consciència que poques coses hi ha de menys inno­cents que la dis­po­sició de fes­ti­vi­tats al llarg de l'any.

Però millor fem memòria. Tran­sició espa­nyola. No es renun­cia a res dels qua­ranta anys ante­ri­ors. Sim­ple­ment s'hi sobre­posa. A la inve­te­rada Fiesta Naci­o­nal de la Raza y de la His­pa­ni­dad (12 d'octu­bre), se n'hi afe­geix la del nou Fuero de los Españoles, ara dit Cons­ti­tución (6 de desem­bre). En idèntica lògica a la pan­carta aque­lla de la mani­fes­tació de desem­bre de 1946: “Si ellos tie­nen UNO (= Uni­ted Nati­ons Orga­ni­za­tion; després, ja traduït, ONU), noso­tros tene­mos dos”. Dues Fies­tas Naci­o­na­les, doncs, en lloc d'una.

I el Naci­o­nal­ca­to­li­cismo, que, al seu torn, imposa de man­te­nir la Inma­cu­lada Con­cepción (8 de desem­bre). Els cano­nis­tes deuen saber per què, en aque­lla avi­nen­tesa, l'Església va pre­fe­rir de sacri­fi­car el Cor­pus Christi, que es remunta al segle XIII, en bene­fici del dogma de la Puríssima, que no és sinó de mit­jan segle XIX.

Vet aquí, doncs, els gal­do­sos orígens d'una set­mana tan trin­xada com aquesta. I és que la detenció del poder no sols per­met de deci­dir quan es penca i quan es jau. Sinó que la mateixa facul­tat de deter­mi­nar quan toca, l'una cosa i l'altra, crea poder. Perquè tot­hom sàpiga, aquí, qui mana.