Adesiara

L'adverbi que fa avui de títol era, fins fa poc, un mot ben viu. Cai­gut ara en desgràcia, com tantíssims altres, pel fet de no cor­res­pon­dre's automàtica­ment amb un de la llen­gua domi­na­dora. Cosa que el fa merei­xe­dor –als ulls de veri­no­sos, babèlics i sabo­te­ja­dors varis de l'idi­oma– de l'estigma de sub­missió a un llen­guatge “nou­cen­tista”, “estra­fo­lari”, etc.

Però ni aquest retret té la menor con­sistència ni la pre­sent colum­neta va de com refu­tar-lo. Sinó que allò de què aquí es tracta és de l'empresa de Mar­to­rell que n'ha fet el seu nom: l'edi­to­rial Ade­si­ara. Exem­ple de com, amb empenta i conei­xe­ment, és pos­si­ble, sense esti­rar més el braç que la màniga, ofe­rir pro­duc­tes cul­tu­rals, en forma de lli­bres ben edi­tats, cape­jant crisi i tirant enda­vant.

El catàleg d'Ade­si­ara fa ja a hores d'ara pat­xoca: per tal com és variat i oportú, amb títols sus­cep­ti­bles d'interes­sar un públic hete­ro­geni. Tex­tos de la savi­esa grega arcaica alter­nen amb docu­ments fun­da­ci­o­nals de la filo­lo­gia o amb la lite­ra­tura exces­siva d'un Sade i la pio­ne­ra­ment des­cor­dada de la Fanny Hill. Els monòlegs d'un Rusiñol hi van de bra­cet amb la revolta d'un Pous i Pagès. I la poe­sia d'un Trakl com­par­teix col·lecció amb la prosa d'un Dos­to­ievski.

Ara hi han ree­di­tat, de Joa­quim Miret i Sans, Sem­pre han tin­gut bec les oques (1905-06). Una expressió, aquesta, que cal enten­dre no en tant que afir­mació de comu­ni­tat uni­ver­sal en l'espai (com fan Aguiló i Farnés), sinó en el temps. A tall, doncs, d'enèsima glossa del Nihil novum sub sole de l'Ecle­si­astès (1,9) i de com és fals que qual­se­vol temps pas­sat fou millor (ibíd., 7,10).

L'exhu­mació duta a terme a començaments del XX per Miret d'actes judi­ci­als dels segles XIV i XV (casos de cor­rupció i de pre­va­ri­cació, d'abu­sos senyo­ri­als i d'alca­vo­te­ria, de sevícia i de vio­lació) ens ajuda a rela­ti­vit­zar el pre­sent. Convé que ade­si­ara ens ho recor­din...