De Florència a Las Vegas
El llibre que va donar naixement a la idea de posmodernitat era Aprenent de Las Vegas, de Robert Venturi. Un arquitecte americà reivindicava un model de ciutat aparador, on era més important l'embolcall que el que hi havia dins, on les llums de neó creaven una estètica enlluernadora que transfigurava la banalitat. No sé si els membres del govern de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Girona han pres nota de les lliçons de Robert Venturi, però tot sembla prefigurar que la seva operació amb les llums de Nadal té alguna cosa d'estètica de Las Vegas. En un moment en què vivim una forta crisi econòmica i social, cal construir una ciutat aparador en què la llum dissimuli la realitat i on l'embolcall amagui tot possible contingut i l'angoixa quedi dissimulada en un autèntic foc d'encenalls. L'operació costa 200.000 euros. La justificació que el govern de Carles Puigdemont posa sobre la taula no és altra que la d'impulsar el comerç i el turisme a la ciutat. Tot plegat no és més que un niu de contradiccions. En primer lloc, sembla com si les llums haguessin d'estimular cap al consum tots aquells funcionaris a qui s'ha anunciat que se'ls retallarà la paga doble de Nadal i a tots aquells que es troben a l'atur després que les seves empreses fessin un ERO. L'anomenada societat de consum va néixer com a conseqüència de la societat del benestar. Es consumia perquè hi havia poder adquisitiu i aquest poder generava riquesa. Quan aquest poder adquisitiu es redueix, les llums de Nadal esdevenen un engany. Les festes de Nadal han estat sempre una mena de símbol dels excessos de la societat de consum. En un moment en què l'anomenada austeritat s'imposa en tots els àmbits, resulta una gran contradicció que s'estimuli l'excés.
També es diu que les llums no només fomentaran el comerç, sinó també el turisme. Curiosament, se celebra el culte a la lluminària al mateix temps que s'atura la segona fase de l'operació de rehabilitació de la façana de les cases de l'Onyar. El gest no deixa de ser simbòlic, ja que sembla voler-nos indicar que el veritable canvi del nou Ajuntament no és altre que enterrar el mirall de la ciutat cap a la Florència humanista per tal de refugiar-se en Las Vegas. En el fons, el culte cap a la ciutat aparador no fa més que certificar que la política del canvi de moment no és més que l'execució d'un canvi epidèrmic que no inclou com repensar la ciutat, sinó com establir una política de gestos simbòlics. Si mirem què s'ha fet en els darrers mesos, veurem que en primer lloc s'ha tret un fanal de la plaça de l'Ajuntament per enderrocar el que es considerava com a símbol del tripartit. Després s'ha posat una senyera gegant a plaça Catalunya per marcar territori. Un cop acaba l'etapa dels símbols s'ha engegat la política de l'aparador aixecant un fals arbre enmig de la plaça i posant llums a una ciutat que per atraure la gent mai ha necessitat que l'embolcallin, ja que el seu patrimoni i la seva vida cultural ja fa temps que la publiciten.
