La dècada de l'euro
Molts de vosaltres segur que encara guardeu al fons d'algun calaix una d'aquelles maquinetes que feien la conversió de pessetes a euros. N'hi havia de grosses i de petites, de mil i una formes i mides, de luxe o de batalla, digitals o manuals. Per les festes de Nadal del 2001 va ser el regal que va triomfar, de molt, cagat pel tió, penjat a l'avet, traginat pels Reis. L'1 de gener vinent, d'aquí a menys d'un mes, farà deu anys que, en menor o major quantitat, tots tenim l'euro a la butxaca.
D'aleshores ençà ha pujat el cost de moltes coses d'ús quotidià, com ara un cafè o aquest diari, d'una manera més espectacular que no pas reflecteix el gran capmàs de la cistella que mesura la inflació oficial; els rètols i els catàlegs han deixat d'incloure progressivament els preus per duplicat. Alguns, fins i tot heu completat exhaustivament la col·lecció de monedes amb les versions per estats. En definitiva, per més que mantinguem viu l'adagi que sosté que la pela és la pela, la pobra pesseta l'hem oblidat completament.
Tenim l'euro interioritzat. Fins i tot una generació adulta, la que és a l'entorn de la vintena, mai ha comptat en pessetes des que té ús de raó. Només fa una dècada que ens vam enfilar en la cresta d'una onada d'optimisme. Tot era millor que abans i semblava pitjor que tot allò que havia de venir. Va venir un sotrac. L'onada ha trencat contra les roques d'una crisi inaudita. L'euro? Moribund. Passi el que passi aquests dies, res no tornarà a ser com en el decenni frenètic que hem viscut a cavall de l'euro. Ni quan torni la bonança: el record desconcertant d'aquests temps convulsos no l'esborrarà res ni ningú.
