La setena vida del gat

Se l'esti­mava. Vídua de temps, amb els fills grans, eman­ci­pats, aquell gat mal­criat li feia molta com­pa­nyia. Era qui l'espe­rava impa­ci­ent quan arri­bava de com­prar, o de fer el volt amb les ami­gues. Mai no es des­cui­dava dels seus sobrets de carn, del pinso espe­cial, d'alguna pape­rina de grei­xons... per com­pen­sar les refre­ga­des que el moix li dis­pen­sava quan ella tra­fi­cava per la cuina. Un dia em faràs caure, li recri­mi­nava sovint perquè sem­pre es ficava entre els seus peus, que ja no eren tan àgils com abans. Ell, el gat, també s'havia fet vell. Ja no caçava mos­ques ni jugava amb els cor­dons de les saba­tes.

Quan el va veure una mica pioc, no en va fer gaire cas. Ja ho tenen, els gats. Uns dies reti­rat al seu jaç –el coixí vell que tenia al seu racó de sem­pre– amb esca­pa­des mesu­ra­des per fer els àpats i no tri­ga­ria gaire a tor­nar a enfi­lar-se al sofà, bus­cant l'escal­for de la mes­tressa que segueix el serial tele­vi­siu del moment.

Quan es va començar a per­dre alguna men­jada, la bona dona el ficà en un cis­tell de vímet, com havia fet altres vega­des, i el dugué al vete­ri­nari. Mala peça al teler, li van dir. Les seves set vides s'havien esco­lat imper­cep­ti­ble­ment. La mort el va atra­par al seu coixí, poca estona després de lle­par amb des­gana una mica de llet.

Ella es va dir és llei de vida, però una llàgrima amarga li lliscà per la galta.

Es mirà aquell ani­maló immòbil. El seu pèl llu­ent, que havia ras­pa­llat tan­tes vega­des, ara es veia humit, esllan­guit, mort. Va tru­car a la filla. Sí, mare, què hi vols fer, enter­rar-lo? Enter­rar-lo a on? És mort, mare. L'has de treure de casa. Tenir-lo aquí no t'ajuda. I ell... Jo, la veri­tat, el tira­ria a les escom­bra­ries. El cre­ma­ran... La con­versa va ser llarga, cir­cu­lar, repe­ti­tiva. Sí, mare, a les escom­bra­ries, el cre­ma­ran.

D'acord, però amb dig­ni­tat. No ani­ria a la galleda, amb les dei­xa­lles del dinar. Va regi­rar l'armari i va tro­bar aque­lla bossa de mà de pell –quants anys feia que no gosava llençar-la però mai no la treia al car­rer?– que havia estre­nat per un casa­ment... Com si temés des­per­tar-lo, com si pogués fer-li mal, dipo­sità el seu mixet al fons de la bossa de mà. Tancà la cre­ma­llera. Es vestí per anar a pas­seig, amb l'abric nou, les saba­tes de mig taló i sortí al car­rer. La bossa, més fei­xuga del nor­mal, al braç. Fos­que­java, que els dies s'han fet curts. La dona avança com si res, amb la mirada per­duda en el petit horitzó del car­rer cone­gut, cap al con­te­ni­dor. Més sola que mai.

Lla­vors sent un cop a l'esquena, té temps de veure una ombra que li cau al damunt, sent una estre­bada al braç i és inútil el seu intent de rete­nir la bossa. Ara l'ombra pren forma de vai­let que fuig cor­rent amb el seu botí car­rer enllà, fins a fon­dre's en el no-res.