Gendríssim

Temps era temps –algú se'n recorda?– hi havia hagut a l'actual Reino, llavors amb ínfules d'Imperio, el cunyadíssim. Pel fet d'estar casat, el tal personatge, ni més ni menys que amb la germana de la dona del Generalísimo. Cosa que li permetia, entre moltes altres, ser la veu més declaradament filonazi del govern. I un dels promotors, en conseqüència, de l'anomenada División Azul, que, de bracet amb la Wehrmacht, de tants mals havia d'alliberar l'Occident.

Han passat els anys. Tot ha canviat, en principi. Per tal que puguin reproduir-se, adequades als dies d'avui, semblants estructures de poder familiar (aquí, certament, és Lévi-Strauss qui li guanya la partida a Marx).

I vet aquí, doncs, com, a manca de fill, el Caudillo es perpetua, a cop de dit (ja que no d'un altre membre), en el darrer plançó avui en exercici de la majestàtica nissaga dels Borbons. Ad majorem Dei gloriam, cal suposar també.

Però això: com que res ja no és el que era (mais òu sont les privilèges d'antan?), cal fer per renovar l'empostissat rebut en herència ancestral. No fos cas que algú els fes públic i biliós retret d'encastellar-se en valors démodés.

És llavors que la sang blava decideix de rebaixar-se (i de barrejar-se!) fins al mateix nivell que la sang roja. Amb els resultats de què aquests dies tota la premsa va plena. Li bastava, al noi, sembla, adduir nom i parentiu perquè li ploguessin ofertes de tria i remena en cistelles prou més lucratives que en una simplement de cireres. Fins que la cosa comença a rajar tèrbola i peta. Amb tot un sogre fent cara com la d'aquell gitano que, enxampat per la llei amb un garrí a les mans després d'haver-lo xoriçat, cridava allò tan castís de: “¡Uy, bicho, quita, quita!”.

En fi... que el sainet, de conseqüències ara per ara imprevisibles, està assegurat. Per a major gaudi i solaç, si més no, d'irremissibles plebeus.