Construcció nacional: què està passant?

Amb la victòria aclaparadora de CiU en les passades eleccions nacionals, molts vam respirar que una força catalanista i nacionalista consolidava el poder a l'eix vertebral Catalunya de la nostra nació, i mesos després encara vam tenir més satisfacció al veure que l'excel·lent equip municipal encapçalat per Xavier Trias guanyava l'Ajuntament de Barcelona, i altres dirigents sobiranistes, com l'alcalde de Girona, ocupaven importants municipis del principat. Creiem que no ens havíem de preocupar no sols pel camí cap a la sobirania, sinó per assegurar els avenços aconseguits durant el pujolisme i també els aspectes positius, que també van ser-hi, de construcció nacional, durant els governs Maragall i Montilla.

Aviat, però, vam començar a tenir dubtes, el govern dels millors d'Artur Mas, tot i les excel·lents persones que en formen part, no era el dels millors, sinó el dels possibles. I pitjor encara, vam veure que aquell govern no tenia clars els eixos de la construcció nacional, ni les prioritats estratègiques d'aquesta construcció.

Primer, hi va haver una resposta acceptable a l'atac contra la immersió lingüística; tant la consellera d'Educació, Irene Rigau, com el mateix president, i el suport inestimable d'Esquerra, Iniciativa i el PSC, van bloquejar i fer emmudir l'ofensiva del PP i Ciutadans. A més d'una contundent resposta del món de l'ensenyament i la societat civil. Vam respirar. Els dirigents més intel·ligents del PP es van adonar que calia anar amb compte, i no forçar la situació. Però aviat vam veure que hi havia, segurament, pactes inconfessables, cessions en el món del PP. No reaccionava el nostre govern, tallant de soca-rel les campanyes contra les suposades ambaixades, ni sobre les entitats suposadament identitàries, i no vam parar a temps l'intent de dinamitar els nostres mitjans audiovisuals.

Com era possible que CiU fes els nomenaments que va fer en l'equip d'exteriors, format per excel·lents professionals, possiblement, però diplomàtics espanyols que es deuen al seu estat. I es destruïa sistemàticament una nova generació de diplomàtics propis, que començaven a donar-se a conèixer i a explicar una Catalunya sobirana al món. Com podia ser que el nostre govern no expliqués el dispendi del Ministeri d'Afers Exteriors d'Espanya, i el suport a tots aquells que anomenen Espanya “la madre patria”. Per què es feia tot això? És incompetència o és col·laboracionisme? En aquest aspecte no hi va haver la reacció com es va produir amb la immersió lingüística.

Quan les clavegueres i els aparells del PP-Ciutadans van veure que la batalla per una projecció exterior, creïble, de la nostra nació fluixejava van començar una nova ofensiva. De manera hàbil, intel·ligent, subtil, aprofitant un aparell de comunicació inexpert o que actua al servei d'interessos inconfessables, es va començar a erosionar la gran eina que havia creat el pujolisme, la més important i la més decisiva per crear normalització lingüística, imaginari col·lectiu, construcció nacional, que és la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

En aquest punt és on tinc més dubtes de qui està al darrere d'aquesta campanya. Hi està el PP-Ciutadans? Hi està un grup de comunicació català, que durant anys ha malbaratat el regal de CiU d'un múltiplex de televisió, que quan es va concedir tenia la funció, des del món privat, de combatre la invasió digital de la televisió espanyola? I que no ha fet res més que una televisió mediocre i majoritàriament en llengua castellana, també. I a més aquesta ofensiva, molt ben orquestrada a nivell de l'Estat, dels grans mitjans de comunicació espanyols, barrejant la nostra televisió nacional amb invents televisius de l'estat de les autonomies, i intentant desmuntar una ràdio i televisió que segur que té els seus defectes, i que possiblement està una mica sobredimensionada, però aquesta sobredimensió ens permet gaudir d'una mínima estructura audiovisual amb productores pròpies, projectes comunicatius propis, i una escola de professionals de reconegut prestigi internacional, i més important encara, que aquesta ràdio i televisió de Catalunya, que sols ens costa a cada català 40 euros l'any, és líder al nostre país. No és el que són majoritàriament les televisions anomenades “autonòmiques” a la resta de l'Estat. I, a més, com diu l'expresident Jordi Pujol avui està dirigida per un equip del qual sobresurt Mònica Terribas, que amb paraules del mateix Pujol, té immillorable professionalitat, però també el seu país al cap, i la voluntat d'estar al servei d'aquest poble. Caldria que CiU reflexionés, que no es deixés confondre pels poderosos de sempre, que quan els convingui o no tinguin el poder, els apunyalaran per l'esquena, i que s'adoni que la corporació, si és atacada, és per la seva importància decisiva en la nostra construcció nacional. Perquè seria molt trist que fos per interessos inconfessables del món audiovisual privat.

Hem parlat de la immersió lingüística, hem parlat de la projecció exterior de Catalunya, del nostre espai de comunicació nacional, i també, quina casualitat, des de fa unes setmanes, s'estan redesplegant i redimensionant els cossos i forces de seguretat de l'Estat a Catalunya, construcció de noves instal·lacions, més presència als nostres carrers i pobles, i un marcatge a la nostra policia nacional - Mossos d'Esquadra, quant a les competències que teòricament continuen exercint a Catalunya, que no són únicament passaports, DNI, fronteres i estrangers; si no, què hi fan al nostre país tants i tants centenars de policies nacionals i guàrdies civils del servei d'informació?

I aquí no hi ha espai possible per parlar de la descarnada ofensiva al País Valencià i a les Illes dels botxins de la nostra llengua i cultura, del PP. Tot plegat ens fa pensar que hi ha una forta ofensiva contra el nostre projecte nacional. I part de la nostra classe política continua amb el lliri a la mà, i parlen de pacte fiscal; d'altres, d'independència, etc. Som conscients que avui per avui el que cal és defensar posicions del que ja teníem? I que si les perdem serà impossible avançar cap a objectius de sobirania més importants? Cal, doncs, que la nostra classe política, la nostra societat civil, sigui conscient que l'enemic, en part, el tenim a casa, i que haurem de ser capaços de prendre decisions i estratègies de defensa i d'ofensiva.