La sortida catalana de la crisi

Estem a punt d'acomiadar un any difícil. Tancarem el 2011 amb més del 20% de la població de Catalunya per sota del llindar de la pobresa, amb un creixement significatiu del que es considera pobresa extrema, amb gairebé el 20% d'aturats i més del doble en taxa d'atur juvenil, i amb prop de 400.000 persones que es poden quedar sense cap prestació l'any que ve. Per tant, les perspectives immediates pel que fa a l'evolució de la situació per als sectors més vulnerables de la societat, no són positives. Afortunadament disposem d'una estructura social que ha permès que molts d'aquests individus disposin del suport del seu entorn, sovint directament de les seves famílies. Les entitats del tercer sector també estan resultant fonamentals per abordar situacions límit. Càritas, per exemple, ha incrementat d'un 5% en tan sols dos anys el nombre de persones ateses i això ha estat possible també per l'augment de les donacions. La realitat de la crisi ha desbordat les discussions sobre la seva profunditat i la seva durada.

En un procés de degradació progressiva de la situació podríem dir que, en termes generals, els últims anys el sector públic ha esmorteït, en part, els efectes de la crisi. Però això ha fet un tomb aquest any i ja ens han advertit que, amb vista a l'any vinent, les administracions es veuran obligades a fer un doble ajustament que afectarà tant les inversions com les plantilles i els sous dels treballadors públics. Però no tot són males notícies. Els sectors productius, sobretot els sectors industrials, creuen que poden haver tocat fons. Les dades confirmen el bon comportament del comerç amb l'estranger, i sobretot de les exportacions. Paral·lelament s'han reactivat les iniciatives dels emprenedors, i Barcelona s'ha tornat a situar per sobre de la mitjana europea pel que fa a la posada en marxa de nous projectes empresarials i de negoci. Aquests són indicadors positius tant pel que signifiquen en termes econòmics com pel que comporten en termes de recuperació dels valors que ens han estat propis i amb els quals podem ser veritablement competitius: la innovació, el treball i l'obertura al món.

Molta gent, des d'insignes economistes a esforçats articulistes, continua esperant una reactivació del consum com la gran i única sortida a la crisi. Si analitzem els resultats de les mesures adoptades per actuar com a incentius per a la despesa veurem que han tingut un efecte que, en el millor dels casos, ha estat temporal i limitat. Algunes han pogut reactivar determinats sectors, però cap amb prou impuls per generar una inèrcia sostinguda. Continuar per aquesta via significa no entendre quina és la dimensió i les causes del problema, conseqüència principalment d'haver-nos gastat el que no teníem. Què hauria passat si una part dels esforços dedicats a promoure el consum s'hagués dedicat a afavorir l'estalvi? Algú pot considerar que és molt fàcil dir-ho ara, quan hem vist quines han estat les conseqüències. En tot cas resulta sorprenent que a aquestes altures encara hi hagi qui no accepti que hem de recuperar el control del present per garantir-nos el futur.

Els catalans massa sovint ens lamentem del que no tenim, sense valorar la dimensió i el potencial dels nostres actius. Evidentment que Catalunya ha trobat a faltar durant molt temps musculatura financera suficient per abordar grans projectes, però ha disposat de prou dosis de d'ambició i tenacitat per convertir-se en un dels motors industrials del sud d'Europa. Si no ens volem continuar descapitalitzant econòmicament i socialment, cal reforçar aquesta posició. No és previsible que la recuperació sigui tan ràpida com la degradació, i per això és urgent abordar una gran reforma fiscal i un nou ajustament de la legislació laboral. Però aquestes són qüestions que, el dia d'avui, desborden les nostres competències. El que sí està a les nostres mans és refer un gran acord tàcit entre tots per generar el clima necessari que permeti que aquestes i altres mesures siguin efectives. El moment exigeix lideratge de la política, responsabilitat dels agents socials i compromís per part de tots.

Moltes de les coses que ens afecten directament depenen de decisions que es prenen a l'altra punta de món per gent de la qual no en coneixem el rostre i fins i tot dubtem que en tinguin, però això no vol dir que no tinguem capacitat per incidir en el relat de la nostra pròpia història. Cap generació no ha disposat de la capacitat de definir plenament el seu context, però mentre que unes s'han adaptat altres han treballat per modificar-lo. L'ambició i l'esforç han de ser el combustible que alimenti el motor de la transformació.

Malauradament no era veritat que la nostra economia estava més preparada que les altres per superar la crisi, però hem de ser capaços de demostrar que la nostra societat no està menys preparada que qualsevol altra per sortir-ne.