El tarannà de Déu

La partícula de Déu! Final­ment! Els científics l'han entre­llu­cada –va ser un vist i no vist– després de bus­car-la anys i panys. Si final­ment la tro­ben sabrem per què els objec­tes tenen massa. És obvi que tot té una massa, algu­nes per­so­nes en tenen fins i tot massa, de massa, però sem­bla que el seu ori­gen és un mis­teri per als científics. Jo no hi havia pen­sat mai, però m'agrada que una partícula tan impor­tant se l'associï amb Déu, i m'agrada que de tant en tant els inves­ti­ga­dors, a qui ima­gino cre­mant-se les celles i fent-se vells amor­rats al micros­copi, tin­guin un moment de glòria. Com que no hi ha dubte que de bus­car coses impor­tants en saben un niu, per des­com­pri­mir-los una mica, jo els demano que comen­cin a bus­car, per al bé de tots, unes qua­li­tats per­du­des que trobo prou impor­tants per dir-se el tarannà de Déu. Per exem­ple, que es posin a bus­car la decència que han per­dut les per­so­nes que apar­quen als llocs reser­vats per als minusvàlids, i les que al bus no s'aixe­quen per ningú. Que bus­quin el sen­tit comú que han llençat per la fines­tra els qui al tren par­len pel mòbil a tot volum, i que tro­bin l'ama­bi­li­tat extra­vi­ada dels qui, sor­tint dels ascen­sors, no aguan­ten la porta i te l'encas­ten al nas, i la dels qui, en un Eix en obres fosc i mal senya­lit­zat, t'engal­ten els llums llargs sense pie­tat. I que, sis­plau, bus­quin la cor­te­sia que han per­dut els qui, tot dinant, se ser­vei­xen vi ells pri­mer, i després ells, i només ells, i s'aca­ben l'ampo­lla i es que­den tan amples!, i l'ètica que han extra­viat els qui, en un camp de fut­bol de barri, jugant els ale­vins, cri­den com energúmens insul­tant els con­tra­ris i inci­tant els de casa que juguin brut.

No és fàcil, ja ho sé. Però aquests físics han quasi tro­bat una partícula molt petita! I aques­tes qua­li­tats per­du­des per força han de tenir una mica més de massa.