Alta narrativa

Artur Mas no fa una passa sense tenir cal­cu­lada la passa següent. La imatge del con­se­ller Mas-Colell decla­mant que “no tenim diners”, que “no tenim accés al crèdit” i que “és un error fiar-se de l'Estat espa­nyol” ha de ser, per força, només el pri­mer acte d'un drama més llarg. Segur que Mas ja té escrit el segon acte, que no farà públic, és clar, fins que no hagi ulti­mat el ter­cer. I així suc­ces­si­va­ment fins al final. És per aquest clímax argu­men­tal que tots estem expec­tants. De moment la trama con­densa tots els ingre­di­ents de l'emoció lec­tora i de l'ambigüitat nar­ra­tiva. Sota el cori­feu de Núria de Gis­pert, que com a pre­si­denta del Par­la­ment va pro­hi­bir als dipu­tats pro­nun­ciar l'expressió “Espa­nya ens roba”, de boca de Mas-Colell hem entès que, des del punt de vista expo­si­tiu, la sug­gestió sol ser més efec­tiva que no pas el to explícit. Gran lliçó com­po­si­tiva. Amb aquest prin­cipi dramàtic, que es pot enten­dre com el preàmbul d'una sus­pensió de paga­ments per part de la Gene­ra­li­tat, el govern ha ini­ciat el seu relat. El plan­te­ja­ment i pot­ser fins i tot el nus argu­men­tal ja estan defi­nits. ¿Per quan, senyor Mas i demés guio­nis­tes del drama, el pas de rosca polític? ¿Per quan, el desen­llaç? En aquest punt tots els finals del drama sem­blen oberts. Inten­tem con­sig­nar-los. U: amb aquest argu­ment Mas ha vol­gut esbar­gir la tra­di­ci­o­nal boira metafísica i romàntica del cata­la­nisme per pre­ci­sar amb tota clare­dat empírica que el des­a­fecte amb Espa­nya té unes bases clara­ment veri­fi­ca­bles i pragmàtiques. Dos: Mas ha vol­gut pro­var les for­ces del cata­la­nisme en un país que corre el risc de divi­dir-se entre els que defen­sa­ran major poder per a la Gene­ra­li­tat o els que direc­ta­ment en dema­na­ran la supressió. Tres: en l'esce­nari d'una tensa nego­ci­ació labo­ral amb el sec­tor públic, el govern ha vol­gut acti­var fins al límit tots els ele­ments inti­mi­da­dors i apren­sius per asso­lir el seu objec­tiu en aquesta nego­ci­ació. Quart: con­su­mada l'entelèquia elec­to­ra­lista del pacte fis­cal, cons­ta­tat que el PP no està per nego­ci­a­ci­ons, CiU i el PP, un per no sor­tir-ne més cre­mat i l'altre per no cre­mar-se, podrien haver acor­dat una mena d'abraçada ritual: el PP retor­narà els diners que no ha donat el PSOE i, així, una vegada més, a costa de simu­la­cres i pro­me­ses de bones inten­ci­ons, s'escriurà un nou capítol de la mateixa sem­pi­terna història.