La Pepa ja ho sabia

Quan Zapatero va considerar que l'Estat espanyol participava en la Champions League de les economies mundials corria el setembre del 2007: “Espanya és la que més partits guanya, la que més gols marca i la menys golejada.” Era un onze de setembre (quina conya, des de Catalunya!) quan el president va afirmar que l'Estat compliria les xifres de creixement econòmic previstes per a aquell any i va assegurar que s'assolirien tres milions de nous llocs de treball per al final de la legislatura (el març del 2008). Aquell Zapatero va explicar també, davant del grup parlamentari socialista del regne, que portarien a terme noves mesures “significatives” en habitatge, entre les quals va destacar la del foment del lloguer entre els més joves. Quan el moviment dels “indignats” era impensable a les places de l'altra riba de la Mediterrània i encara menys a la plaça Catalunya de Barcelona i (també) de Girona, la Pepa Bouis ja ho sabia. El juliol del 2006 (fa cinc anys!), la Pepa va tancar el seu article Joves i habitatge: una bomba de rellotgeria, a Eldimoni.com, amb aquest paràgraf: “No us sembla ara lògic (...) que els joves estiguin també desesperançats i indignats? A mi sí que em sembla lògic. I saludable. Si les coses no canvien, aquesta situació es pot convertir i, de fet, s'hauria de convertir en una bomba de rellotgeria.” La Pepa, en el text, prèviament ens havia interrogat: “Qui més, qui menys de nosaltres tenim fills o néts. De debò, no se'ns fa un nus a l'estómac si ens parem a pensar en el futur que els espera? I no parlo de les qüestions més filosòfiques de l'ordre mundial de les coses, sinó de la seva quotidianitat. La professió, la feina (que no sempre són la mateixa cosa, malauradament), l'habitatge, la sanitat pública, els serveis socials, les guarderies públiques, les escoles...” Després diran que ningú ho va dir; que ningú ho va saber preveure; que ningú ho sabia... Podria finalitzar aquesta galeria recordant tots els caps de setmana que la Pepa rebia aquestes línies, via disquet i a peu, i comentàvem presencialment la jugada, com ha de ser! Però m'ho guardo per a mi. Estic emprenyat amb el món, ho sento! M'estimo més salivar amb els calamars farcits que cuinava (recepta de la seva mare) i somiar que ens llegeix des del setè cel, amb en Paulí, en Tià i el Che, mentre en Dilmé no para de radiar acudits. Tots cinc riuen i se'n foten. Aviat farà vuit anys, vaig acabar amb un crit la presentació del llibre que la Pepa va escriure sobre en Sebas; va ser a La Màquia i vull tornar a repetir-lo aquí, més fort que mai: Visca la Pepa!