Municipalisme mal entès

Seguint les infor­ma­ci­ons del 12è congrés del PSC, hem com­pro­vat que la supre­ma­cia dels alcal­des es manté incon­tes­ta­ble. Després de les pro­va­tu­res ini­ci­als poc reei­xi­des amb Joan Raventós i amb Rai­mon Obi­ols, el PSC es va inven­tar la tàctica del muni­ci­pa­lisme; és a dir, l'ocu­pació dels càrrecs de direcció del par­tit i, també, de les llis­tes elec­to­rals, amb alcal­des (o, per defecte, amb regi­dors). A mi, que cada par­tit ele­geixi els seus alcal­des com a diri­gents em sem­bla una demos­tració que els apa­rells seguei­xen exis­tint i con­tro­lant l'inte­rior del par­tit mateix, però ja s'ho faran. En canvi, quan els par­tits tan­quen les llis­tes elec­to­rals al Par­la­ment de Cata­lu­nya també amb alcal­des o regi­dors (opo­si­tors a alcalde), a banda de repro­duir el poder de l'apa­rell, per­ju­di­quen la política cata­lana. I en aquest punt, la gent (els ciu­ta­dans cor­rents, els no mili­tants) té dret a quei­xar-se.

Un alcalde és una per­sona que reu­neix sufi­ci­ents mèrits o suports per coman­dar el seu muni­cipi i que ha estat ele­git per gover­nar en el seu muni­cipi d'acord amb la idi­o­sincràsia local. Dei­xem de banda (tot i que no és un tema menor) si els ciu­ta­dans d'un muni­cipi esta­rien satis­fets de saber que el seu alcalde com­par­teix la feina local, per a la qual l'han votat, amb l'ofici de par­la­men­tari. Però el que és segur és que els elec­tors del país no estan satis­fets amb uns par­la­men­ta­ris que no es dedi­quin al seu ofici, amb nul·la presència pública fora del palau de la Ciu­ta­de­lla. Els alcal­des, si volen fer car­rera política més enllà dels ajun­ta­ments, es podrien dedi­car a dig­ni­fi­car els con­sells comar­cals, els con­sells d'alcal­des, les dipu­ta­ci­ons o, si mai exis­tei­xen, les vegue­ries. Les polítiques de totes aques­tes ins­ti­tu­ci­ons tenen a veure les unes amb les altres: són les polítiques locals. I, si volen anar encara més enllà, que dei­xin els ajun­ta­ments i es dedi­quin a la política naci­o­nal o supra­na­ci­o­nal.

Omplint el Par­la­ment de Cata­lu­nya d'alcal­des, l'únic que fem és con­ver­tir la cam­bra legis­la­tiva en un gran con­sell comar­cal o en una gran dipu­tació. No ho enten­guem en sen­tit pejo­ra­tiu, però la política que ens cal com a país (si ens cre­iem que som un país, que avan­cem cap a la sobi­ra­nia) ha d'estar tallada pel patró de la política naci­o­nal, amb men­ta­li­tat d'estat; no per la política muni­ci­pal, amb men­ta­li­tat de poble, vila o ciu­tat.

Si de cas, que alguns par­la­men­ta­ris o esta­dis­tes, al final de la seva tra­jectòria, es dedi­quin a la política muni­ci­pal. Hi haurà sor­tit gua­nyant, pri­mer, el país; i, després, el muni­ci­pa­lisme.