Nadala entre la història i el mite

Eren temps com­pli­cats, com tots, quan les legi­ons roma­nes mana­ven a banda i banda de la Medi­terrània i els recap­ta­dors d'impos­tos engrei­xa­ven els ven­tres impe­ri­als. Octavi August impo­sava el seu ordre i, a Jeru­sa­lem, Hero­des el Gran, vas­sall romà, patia una llarga i putre­facta malal­tia. El Segon Tem­ple lluïa tot l'esplen­dor, després d'una acu­rada res­tau­ració, i el rei idu­meu s'entre­te­nia ani­qui­lant la seva extensa família. Tot era a punt per pro­duir-se un esde­ve­ni­ment que adqui­ri­ria una gran dimensió històrica.

Fou en aquell temps i en aque­lla terra que nasqué un infant al qual ano­me­na­ren Jei­xua bar Yos­sef, un com­post del nom del pare i del Jesús força comú ales­ho­res entre la gent de la terra. Era un noi nor­mal, en una família gali­lea d'un petit poble, d'eco­no­mia justa basada en el tre­ball de fus­ter del pare. Real­ment, poca cosa se sabria d'aquell nai­xe­ment si no fóra que, anys després, la mani­fes­tació d'un pro­feta excep­ci­o­nal –el Déu fet home dels cris­ti­ans– vestís un relat mitològic on es des­cri­uen les esce­nes de Bet­lem, on Mateu i Lluc, els redac­tors dels dos evan­ge­lis canònics que en fan referència, pre­te­nen expli­car el fil con­duc­tor de la prèdica del Jesús adult amb el gruix del con­tin­gut messiànic de l'Antic Tes­ta­ment, per demos­trar la vali­desa del mis­satge cristià.

Els dos relats bàsics del nai­xe­ment de Jesús històrica­ment són molt qüesti­o­na­bles, des del mateix cens empa­ren­tat amb el de Qui­rini a Síria, rea­lit­zat quan teòrica­ment el nen ja tenia deu anys, fins a l'absurda matança dels inno­cents, mai no decre­tada per Hero­des ni ins­crita en la san­guinària crònica del seu reg­nat. Encara, con­tra­dic­ci­ons sobre el mateix infan­ta­ment a Bet­lem, la vin­guda dels Mags o la marxa a Egipte només s'expli­quen des del sim­bo­lisme neces­sari per lli­gar la bona nova amb l'espe­rada figura del mes­sies. José Anto­nio Pagola, fent-se ressò d'un munt d'estu­di­o­sos del tema, manté que Jesús nasqué a la mateixa Nat­za­ret, al si d'una família jueva força reli­gi­osa, que l'educà en la fe i en el temor a les Sagra­des Escrip­tu­res. El Jesús històric es mani­festa a par­tir del bap­tisme al Jordà.

En la Pales­tina d'uns dos mil·len­nis enrere, el poble espe­rava la vin­guda del mes­sies, sense tenir gaire clar de quina manera es mos­tra­ria. Els his­to­ri­a­dors par­len que a l'imperi romà l'alfa­be­tit­zació no arri­bava al 10% i entre els jueus tot just superava el 3%. Deter­mi­na­des expli­ca­ci­ons neces­si­ta­ven pre­sen­ta­ci­ons ente­ne­do­res, encara que fantàsti­ques, i el mis­satge evangèlic s'havia de sus­ten­tar en parau­les que l'apro­pes­sin a la sim­bo­lo­gia de l'època i, a la vegada, en el tren­ca­ment del mite diví clàssic –l'olimp, els déus ina­bas­ta­bles...– a favor d'un nou món religiós –els pas­tors, els sen­zills, els gen­tils...–; de tot, Mateu i Lluc recreen el nai­xe­ment del gran pro­feta en l'àmbit on con­flu­ei­xen l'humà i el diví, tot expli­cant simbòlica­ment els ini­cis del líder del que ales­ho­res no pas­sava de ser con­si­de­rat una secta reli­gi­osa.

Des de la fe, els dub­tes sobre la infància de Jei­xua bar Yos­sef no modi­fi­quen gens el valor del mis­satge evangèlic ni fan tron­to­llar la creença en la doc­trina pre­di­cada per Jesús de Nat­za­ret, que es fa ente­ne­dor amb sig­nes i paràboles. Nòmada a la recerca d'aixo­pluc, la huma­ni­tat camina a la recerca d'un futur millor, un demà que pot­ser només es troba en les coses sen­zi­lles. És a Bet­lem on es pro­clama “pau als homes de bona volun­tat” i es repe­teix arreu quan es recorda la ten­dra figura del nen nas­cut a l'escalf del bou i la mula. El sim­bo­lisme de Bet­lem segueix essent ente­ne­dor i és la imatge més directa de la crida a favor de la pau, la soli­da­ri­tat i la justícia.