Pagar per les receptes

Men­tre m'ho pugui per­me­tre, estaré encan­tat de pagar un euro per cada recepta. Pot­ser con­si­de­reu que això és una prova que estic ben malalt. Per a aquesta malal­tia no hi ha mede­cina. Es diu seny. Corro el risc de pas­sar per des­fa­sat, però em sem­bla total­ment vigent un con­cepte fona­men­tal de la política que sosté “de cadascú segons les seves capa­ci­tats, a cadascú segons les seves neces­si­tats”. La frase, d'un tal Karl Marx, deu ser una de les poques pre­mis­ses d'aquest senyor que encara man­te­nen una per­fecta vigència. Durant molt temps va ser lema bàsic de la soci­al­de­mocràcia i dels models de justícia redis­tribuïdora. Amb el temps, aquesta idea va anar sent subs­tituïda per la uni­ver­sa­lit­zació de drets soci­als sense mati­sos. Sani­tat gratuïta per a tot­hom, edu­cació gratuïta per a tot­hom, tot gratuït fins i tot per a qui no té neces­si­tat d'aquesta gratuïtat. Natu­ral­ment, en una situ­ació de recur­sos escas­sos, el model de benes­tar basat en la uni­ver­sa­li­tat de les pres­ta­ci­ons s'ha esfon­drat. Cal, doncs, tor­nar als clàssics. Que tot­hom que pugui, pagui, per tal de garan­tir que tot­hom que no pugui pagar ho tin­gui pagat. No pro­veu de dir en veu alta la frase ante­rior, perquè us embar­bus­sa­reu. Però no per impro­nun­ci­a­ble és menys rao­na­ble. Per això la idea de l'euro sani­tari (amb les excep­ci­ons que cal­gui, perquè tan injusta és la uni­ver­sa­lit­zació de la gratuïtat com la del paga­ment) o la reco­ma­nació d'asse­gu­ran­ces de salut pri­va­des no són pas mesu­res neo­li­be­rals com algú ens vol fer creure. Pagaré a gust, doncs, l'euro per recepta. Per poder exi­gir que, si arriba un dia que no m'ho puc per­me­tre, ho tin­gui pagat.