Postal de Nadal

Cap­ves­pre. Vidre d'apa­ra­dor d'una per­ru­que­ria canina, deco­rat amb bole­tes i grèvol de plàstic. Dar­rere el vidre, hi ha un caniche blanc sobre una taula, lli­gat perquè no es mogui del cos­tat de l'asse­ca­dor. El caniche s'està dret, aca­bat de pelar i de ren­tar. Li han dei­xat un tupè arris­sat i una borla de pèl al final de la cua, però no farà un bon paper al dinar de Sant Esteve perquè aquest any la mes­tressa s'ha estal­viat la mani­cura canina.

Al car­rer, un home amb xan­dall pas­seja un pas­tor ale­many. El gos veu el caniche a l'altre cos­tat del vidre. Flaira la paret, aixeca la pota i fa una pixa­rada. Pensa: “Per arri­bar a un pen­ti­nat com el d'aquest marica, t'has d'haver fotut molts pots de Whiskas. El mer­deu­rista del meu amo ja mai me'n com­pra. Em fa arròs bullit cada dia, amb ossos i coses que sobren.” A la vorera del davant, mig ama­gat pel con­te­ni­dor d'escom­bra­ries –quina festa, si hi pogués sal­tar a din­tre!–, un gos peta­ner treu fum blanc pel nas, mort de fred, i enveja el pèl del pas­tor ale­many, però no l'amo: a ell l'apa­llis­sa­ven, fins que es va esca­par.

Moha­med s'ho mira asse­gut a la barra d'una granja. És un negre de divuit anys, jer­sei i pan­ta­lons gal­do­sos, vam­bes, cabells llargs tre­nats en dese­nes de met­xes, ulle­res fos­ques les vint-i-qua­tre hores. Cada dia, quan plega de tre­ba­llar al camp, es dutxa, ve aquí i seu sol a la barra. Entrepà i Coca-cola, dos euros. La granja és just la seva fron­tera, just tra­ves­ses el car­rer i ja és un altre món. No té els papers en regla. Entre ell i aques­tes mares amb cri­a­tu­res que seuen a les tau­les de la granja hi ha un filat espinós. La cam­brera, que té la seva edat i és el motiu real per venir aquí, li diu, i pot­ser no s'equi­voca tant: “Tu sí que vives bien, Moja!”... La gar­landa que s'enrosca a l'avet de Nadal també és de fil­ferro espinós. En aquest país, aquests dies la gent no para de fer-se regals. Li agra­da­ria molt tenir un pas­tor ale­many com el que ara veu al car­rer. Un gos com aquell seria una inno­vació, a la seva colla. Pot­ser l'atan­sa­ria una mica als blancs, mou­ria mig metre el filat espinós.

Però, quan surt de la granja, enso­pega amb el gos peta­ner, que fa un gemec i vola un metre, d'una pun­tada de peu a l'estómac.