El canvi

El pujo­lisme visqué la seva pit­jor tra­ducció emo­ci­o­nal en un país al·lèrgic al canvi. Cata­lu­nya, terra de more­ne­tes peren­nes, encara tem vis­ce­ral­ment qual­se­vol trans­for­mació. L'alter­nança de governs no hi ha fet res i aquest amor des­me­su­rat per l'immu­ta­ble ha con­ta­giat totes les esfe­res del cata­la­nisme, fins i tot la cul­tura. Fa pocs dies, la Dipu­tació de Bar­ce­lona anun­ci­ava el relleu de Josep Ramo­neda al cap­da­vant del CCCB. Des d'ales­ho­res, hem escol­tat la fanfàrria de dos dels esports favo­rits de la nos­tra terra: pri­mer, el de deni­grar l'elecció del nou capatàs del cen­tre, el peri­o­dista Marçal Sin­tes, sense haver escol­tat ni un bri del seu pro­grama ni de les seves inten­ci­ons. Segon, el fune­ral de cos pre­sent que els acòlits de Ramo­neda van orga­nit­zar per ensa­bo­nar-lo i que TV3 va repro­duir tal­ment com si el relleu del CCCB fos el del pontífex romà.

Sin­ce­ra­ment, sorprèn tanta cur­si­le­ria: Ramo­neda ha estat vint anys al cap­da­vant del CCCB, des de la seva cre­ació. No ha estat prou temps per desen­vo­lu­par-hi una tasca sòlida? És neces­sari tot aquest atac de nostàlgia? Els intel·lec­tu­als i els peri­o­dis­tes hau­rien de ser més gene­ro­sos amb les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques que els han sufra­gat l'obra i la farina durant lus­tres. Com ens recorda el nos­tre gran Miquel Bauçà: “Es més trans­cen­dent el fet de can­viar que no pas la qua­li­tat o quan­ti­tat del canvi.”

Can­viar o poder can­viar és una de les millors acci­ons que podem fer els éssers humans. Per això fatiga tant viure en un país on cada vegada que un Bas­sas o una Ter­ri­bas aban­do­nen la pol­trona hi ha un seguit de beats del pre­sent ento­nant que la vida no tor­narà a ser igual.

La for­ta­lesa de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques es demos­tra quan sobre­vi­uen els seus impul­sors. A Ramo­neda li anirà bé des­can­sar (no seria pot­ser, doc­tor, un bon moment per rei­ni­ciar som­nis de joven­tut i inten­tar tor­nar a lide­rar el Par­tido Comu­nista de España?) i el país con­ti­nuarà igual. Perquè tota la vida són peti­tes morts, com la que també tocarà algun dia a aquesta meva anhe­lada columna: pres­cin­di­ble, sot­mesa com tot a la dolça arbi­tra­ri­e­tat del canvi.