Com els alemanys?

Les tri­bu­la­ci­ons de l'inci­pi­ent estat de benes­tar espa­nyol, pen­sat quan hom creia ser més ric del que real­ment era, por­ten ara cons­tant­ment a la seva revisió. Mirar el que fan i han fet altres països pot resul­tar actu­al­ment molt interes­sant. Ale­ma­nya és refe­rent avui de l'Europa que ve. D'aquí ve la curi­o­si­tat d'entrar en el seu estudi. Algu­nes veus diuen que el que és Ale­ma­nya a Europa replica el que repre­senta Cata­lu­nya a Espa­nya. Vegem algu­nes peces de l'evidència.

La Llei de Dependència (una magnífica revisió dels seus èxits i fra­cas­sos s'acaba de publi­car a Pape­les de Eco­nomía Española, núm.129) és un bon exem­ple de l'estat de benes­tar que s'ha que­dat, per manca de finançament, atu­rat i que cal ara ava­luar. L'experiència ale­ma­nya, a diferència de l'espa­nyola, que va lli­gar gos­sos amb llon­ga­nis­ses, fou la de forçar l'asse­gu­ra­ment pro­tec­tor d'aquesta con­tingència. Per fer-ho, accep­ta­ren l'1 de juliol de 1996 l'aug­ment d'1,7 punts a les seves cotit­za­ci­ons (1,7%) i renun­ci­a­ren com a país a un dia de jor­nada fes­tiva retribuïda. Com que això no impli­cava igual­ment sacri­fi­cis per a les clas­ses pas­si­ves, des d'abril del 2004 s'obligà els pen­si­o­nis­tes a pagar la cotit­zació com­pleta a l'asse­gu­ra­ment de dependència. Fins lla­vors, el sis­tema assu­mia la mei­tat de la cotit­zació, de manera simi­lar al que pas­sava amb les cotit­za­ci­ons soci­als de tre­ba­lla­dors i empre­sa­ris. El legis­la­dor decidí, però, que com que els pen­si­o­nis­tes no havien pogut renun­ciar a una jor­nada fes­tiva remu­ne­rada, com ho havien fet els tre­ba­lla­dors, per con­tri­buir a la sos­te­ni­bi­li­tat finan­cera del sis­tema de pen­si­ons hau­rien de pagar la cotit­zació com­pleta ells matei­xos.

Seguim. El Tri­bu­nal cons­ti­tu­ci­o­nal ale­many en una sentència del 2001 va resol­dre que les “con­tri­bu­ci­ons natu­rals” que fan els pares, addi­ci­o­nal­ment al sis­tema públic de pen­si­ons en forma de “cotit­zants futurs”, havien de con­si­de­rar-se con­jun­ta­ment amb les monetàries, ja que sense la seva apor­tació, és a dir, afa­vo­rir una “pro­pera gene­ració” de cotit­zants, el sis­tema resul­ta­ria invi­a­ble. El Tri­bu­nal va obli­gar així el legis­la­dor a “retri­buir” la criança i edu­cació dels fills a l'hora de gene­rar drets de pensió de cara a com­pen­sar les càrre­gues que assu­mei­xen els pares en bene­fici de la Segu­re­tat Social. L'argu­ment de la demanda inter­po­sada que donà peu a la sen­ten­cia con­sis­tia a remar­car que les per­so­nes depen­dents amb fills poden seguir comp­tant en gran mesura amb el seu ajut (no retribuït), o amb més pro­ba­bi­li­tat rebre única­ment sub­si­dis barats per cobrir l'assistència domèstica per part d'aquests cui­da­dors no pro­fes­si­o­nals. I només quan s'esgota el poten­cial de soli­da­ri­tat fami­liar recor­ren a for­mes de pro­visió que cau­sen des­pe­ses publi­ques més ele­va­des.

En canvi, les per­so­nes depen­dents sense fills poden fer valer des del prin­cipi el dret a pres­ta­ci­ons en espècie més cares, ofer­tes bé de manera ambu­latòria per cui­da­dors pro­fes­si­o­nals, bé a través de la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació en residències. A més, segons l'argu­ment, les per­so­nes sense fills poden acu­mu­lar efec­ti­va­ment patri­mo­nis clara­ment més alts que, gràcies al sis­tema de pro­tecció de la dependència, res­ten pro­te­gits, sense haver-se de liqui­dar, o que es con­su­mei­xen només després de patir estats de dependència durant molt temps. En canvi les famílies amb fills han de supor­tar des­pe­ses addi­ci­o­nals per a la criança d'aquests i, sovint, a causa de la pèrdua tem­po­ral d'ingres­sos per tre­ball durant el període de la seva criança, poden gene­rar no tan sols menys estal­vis sinó també pen­si­ons com­pa­ra­ti­va­ment menors.

El Tri­bu­nal va reconèixer els argu­ments i exigí una dife­ren­ci­ació de les cotit­za­ci­ons (Bun­des­ver­fas­sungs­ge­rich, 2001). La càrrega dels sense fills fou incre­men­tada per alleu­ge­rir els dèficits del sis­tema. Així, la taxa de cotit­zació per als asse­gu­rats sense fills, una volta acom­plerts 23 anys, s'incre­mentà l'1 de gener del 2005 de l'1,7% a l'1,95%, cotit­zació que no es finança paritària­ment sinó que és supor­tada exclu­si­va­ment per l'asse­gu­rat. Actu­al­ment (des del 2008) és del 2,2% (enfront de l'1,95 per als cotit­zants amb fills).

A Espa­nya, res de tot això es té en con­si­de­ració. El balanç inter­ge­ne­ra­ci­o­nal dels cos­tos i bene­fi­cis de la des­pesa social cada cop està més esbi­ai­xat con­tra els joves i els nens, que són qui “més poden espe­rar”. Més encara, en els nos­tres ser­veis de dependència, haver estal­viat i tenir renda i patri­moni, con­demna avui a un copa­ga­ment més ele­vat. I tant apli­cat a la dependència greu com a la mode­rada. S'ima­gi­nen que, després de pagar renda i patri­moni tota una vida, en el moment que neces­si­tes­sin la sani­tat pública per un pro­blema greu els digues­sin que encara els toca copa­gar més que als altres?

Tot això obre un esce­nari que escapa de les rea­li­tats i cul­tu­res avui impe­rants. Can­vis que veu­rem venir seguint el dik­tat ale­many, o sim­ple ali­ment per al pen­sa­ment? El temps ho dirà.