Traductors automàtics

Amb el pas del temps, l'evo­lució tec­nològica ha pos­si­bi­li­tat que mol­tes fei­nes que la huma­ni­tat estava ave­sada a desen­vo­lu­par de manera manual, tas­ques que tenien assig­nat un nom i fins i tot cor­res­po­nien a un ofici, hagin que­dat subs­tituïdes per auto­ma­tis­mes, sis­te­mes meca­nit­zats i maquinàries diver­ses que no només fan més sen­zi­lla la feina, això seria l'efecte posi­tiu, sinó que també per­me­ten pres­cin­dir de la per­sona o col·lec­tiu que les rea­lit­zava, la qual cosa no és necessària­ment bona excepte en aquells casos en què s'estal­via la rea­lit­zació de tas­ques peri­llo­ses. On hi havia el por­ter, avui hi ha el por­ter automàtic. On hi havia el cor­rec­tor, avui hi ha el cor­rec­tor automàtic. On teníem el jar­di­ner, avui hi ha el regatge automàtic. On de vega­des no hi havia ningú, avui hi ha el con­tes­ta­dor automàtic. La llista seria llarga. D'aques­tes anti­gues dedi­ca­ci­ons labo­rals, n'hi ha algu­nes que no han des­a­pa­re­gut, o no han des­a­pa­re­gut del tot, però que res­ten com a roma­na­lles d'uns temps en què tots ple­gats érem menys per­fec­tes però infi­ni­ta­ment més humans. Encara tro­bem alguna escala de veïns amb el senyor o la senyora que vet­llen per la tran­quil·litat i la neteja de l'immo­ble. Quan acabi aquest arti­cle, encara que no m'hagi apa­re­gut cap subrat­llat en ver­mell a la pan­ta­lla sota cap de les parau­les que he tecle­jat, un sofert com­pany de feina, i que n'hi hagi per molts anys, aca­barà de repas­sar aques­tes rat­lles perquè no s'escapi cap bar­ra­bas­sada no detec­tada pel pro­grama que ens ajuda a rec­ti­fi­car els errors i, també, ho hem de reconèixer, a des­a­pren­dre sense ni ado­nar-nos-en les nor­mes de gramàtica, orto­gra­fia i sin­taxi que tant ens ha cos­tat emma­gat­ze­mar al disc dur, que en el nos­tre cas és tou: el cer­vell.

Hi ha ocu­pa­ci­ons que, de moment, es man­te­nen a recés de la meca­nit­zació. Anava a posar com a exem­ple l'ofici d'arti­cu­lista de premsa però no n'acabo d'estar segur, no pas perquè cre­gui que hi haurà algun meca­nisme no humà que ens subs­ti­tuirà, sinó perquè els lec­tors cada cop són més motors de cerca que ens clas­si­fi­quen, ens inde­xen i ens emma­gat­ze­men i són menys els ulls humans que es dipo­si­ten sobre aques­tes línies de la mateixa manera que, ben­vol­guts resis­tents, ho feu vosal­tres. Tam­poc no sé si augu­rar llarga vida als tra­duc­tors, sub­jec­tes d'un magnífic repor­tatge en la revista d'avui. De moment, els pro­gra­mes que pas­sen tex­tos d'un idi­oma a un altre de manera auto­ma­tit­zada resul­ten una font de des­propòsits con­si­de­ra­ble. Hi ha una bar­rera infran­que­ja­ble que mai cap màquina podrà superar men­tre el llen­guatge con­tinuï pro­ce­dint d'éssers humans. Tra­duir no és pas només subs­ti­tuir unes parau­les per unes altres, ni només adap­tar mecànica­ment fra­ses fetes. Hi ha sub­ti­le­ses, inten­ci­ons, sen­tits metafòrics i altres com­ple­xi­tats només per­cep­ti­bles per algú que té alguna cosa més que intel·ligència pro­gra­mada. Ni tan sols tots els humans estem pre­pa­rats per tra­duir, com no pas tots ens en sor­tim cal­cu­lant o dis­se­nyant mobles. Per­me­teu-me dub­tar, doncs, que els fabu­lo­sos avenços tec­nològics de la nos­tra espècie aca­bin, també, traint els tra­duc­tors.