La cosa pública

Sem­bla que pin­ten bas­tos a la nome­nada cosa pública. El rei s'ha vist obli­gat, per pri­mera vegada, a fer públics els comp­tes de la monar­quia espa­nyola. En els pro­pers mesos –febrer– veu­rem com entra en un jut­jat de Palma el gen­dre del rei Iñaki Urdan­ga­rin.

Quant s'obrin les Corts després del període de vacan­ces de gener, hi haurà el vot favo­ra­ble del Congrés dels Dipu­tats al supli­ca­tori per pren­dre decla­ració a l'actual dipu­tat i exmi­nis­tre José Blanco per un pre­sumpte afer de tràfic d'influències i sub­orn a Galícia.

Cap dels temes esmen­tats tenen relació però coin­ci­deix que en el dar­rer any els polítics han hagut de fer una decla­ració dels seus patri­mo­nis més afi­nada que anti­ga­ment.

La crisi econòmica no deixa mar­ges per a les exa­ge­ra­ci­ons de la cosa pública. Cal dir que aquest any han dis­minuït nota­ble­ment els regals de Nadal. Fins a l'extrem que la Gene­ra­li­tat i la majo­ria d'ins­ti­tu­ci­ons públi­ques han dei­xat d'ofe­rir ban­quets a la premsa. És una bona ini­ci­a­tiva i un dis­pendi que sovint no era neces­sari. La majo­ria de polítics i peri­o­dis­tes serem igual de feliços enlai­rant una copa de cava o, si convé, un got d'aigua. No té cap sen­tit que en l'actual període de penúria econòmica s'uti­lit­zin els diners públics per cele­bra­ci­ons a cost zero per als res­pon­sa­bles que con­vi­den.

En el curs dels anys he vist de tot. He com­par­tit tau­les de fes­tes de Nadal, sobre­tot a Madrid, on, amb l'afany de millo­rar rela­ci­ons entre peri­o­dis­tes i polítics, es llançava la casa per la fines­tra. Recordo un pre­si­dent del Senat extre­meny que va rega­lar a compte de l'erari públic un per­nil pota negra a tots els peri­o­dis­tes que cobrien infor­mació par­la­mentària del Senat.

En el dis­curs nada­lenc va argu­men­tar que havia com­prat els per­nils al seu cunyat a la província de Bada­joz. Que li havia fet des­compte i que els havia por­tat a Madrid amb el cotxe ofi­cial. No vull ni pen­sar el cost d'aquells extra­or­di­na­ris per­nils...

Els dis­pen­dis en diners públics for­men part de la tra­dició espa­nyola. Poca estima a la política entesa com un bé públic i molta estima a la vani­tat.

Tot apunta que la crisi serà posi­tiva per a un prin­cipi de rea­jus­ta­ment moral. Serà més fàcil enten­dre que a la política només si hau­ria d'anar a ser­vir o com a mínim d'enten­dre que els polítics han de vigi­lar els seus ges­tos. Com avi­sa­ven anti­ga­ment els trens als viat­gers, “és perillós treure el cap per la fines­tra”...