I ARA QUÈ, URBANITA?
Aquell sol de Vilanova
A l'últim suplement Cultura, el poeta i hel·lenista Carles Miralles es queixava de l'oportunitat que havia perdut el país de recuperar la figura de Lluís Nicolau d'Olwer, cinquanta anys després de la seva mort. Historiador, polític, escriptor i home de bé, Olwer va intentar portar els ideals noucentistes a una societat que va rebentar per les injustícies. Després de creuar la frontera, va anar d'exili en exili fins arribar a Mèxic, on desplegaria –com tants catalans– una obra intel·lectual ingent. Tres anys abans de la seva mort, l'Institut Català de Cultura li va publicar Caliu. Record de mestres i amics, que l'Institut d'Estudis Catalans té la intenció de reeditar pròximament.
De tots els magnífics articles que el volum recull, n'hi ha un que sempre recordo com un exemple d'humanisme enmig de la barbàrie. Es titula “Aquell sol de Vilanova...” i explica la vivència que va patir quan va ser detingut pels alemanys i portat a una de les seus de la Gestapo a París. El primer interrogatori va ser escurçat per les sirenes que anunciaven l'arribada d'avions de la RAF. El comandant alemany va desaparèixer cap al refugi i Olwer es va quedar amb el secretari, un alsacià, “de llenguatge llibresc”. Quan l'endemà es van tornar a veure, l'home va preguntar a Olwer com es trobava. L'escriptor català li va contestar que feia onze dies que no es canviava i que se sentia brut i abandonat. Parlant del fred i la humitat de les cel·les, el secretari de la Gestapo li va dir literalment: “Deveu enyorar aquell sol de Barcelona, de Vilanova i la Geltrú.”
L' home havia conegut el pintor vilanoví Rafel Sala, amic també d'Olwer. L'amistat comuna els va servir per travar afinitat i l'alsacià li va ser determinant per recuperar la llibertat. Sala havia mort a Califòrnia el 1927, després de passar per Mèxic, on Olwer també moriria el 1958. Esperem que el 2012 tingui la cultura d'aquests homes. Bon any, lectors!
