“Lladres ocults”

Una de les pri­me­res coses que s'aprèn en una escola de nego­cis és que a les empre­ses hi con­vi­uen una munió molt impor­tant de “lla­dres ocults”; és a dir, ine­ficiències i des­pe­ses supri­mi­bles que ata­quen direc­ta­ment el compte de resul­tats. Sovint són des­pe­ses ben evi­dents però la inèrcia del dia a dia fa que un no les vegi. És per això que sol ser reco­ma­na­ble que algú, que no esti­gui immers en la gestió diària i tin­gui una pers­pec­tiva focal més oberta, revisi tots els pro­ces­sos amb l'ànim crític i d'estalvi. No és una tasca agraïda, perquè, encara que sem­bli estrany, els can­vis sem­pre pro­vo­quen resistència, fins i tot aquells que ser­vei­xen per millo­rar. Però és una tasca impres­cin­di­ble. I a més, una acti­vi­tat que ha de ser cons­tant.

Una de les con­seqüències bones d'aquesta crisi serà que obli­garà tot­hom, fins i tot en les famílies, a mirar de tro­bar aquests dis­pen­dis supri­mi­bles per tal d'estal­viar. I així com la majo­ria de les millors empre­ses fa temps que tenen introduït en la gestió aquesta per­se­cució de les ine­ficiències i la dèria pels aspec­tes de millora, encara tenim molt de recor­re­gut a fer, tant en mol­tes empre­ses com, i sobre­tot, en les admi­nis­tra­ci­ons, on tot és per fer.

Aquests final d'any hem vist la mag­ni­tud de la crisi de la mateixa Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i de molts ajun­ta­ments que no tenen ni tre­so­re­ria ni pràcti­ca­ment crèdit, i el poc que tenen, amb una prima de risc insu­por­ta­ble. Aquest fet em con­firma una sos­pita, i és que hem per­dut un anys, podíem haver fet molt més. Les admi­nis­tra­ci­ons encara no han arri­bat a enten­dre que si no reac­ci­o­nen anem cap a un col·lapse; que difícil­ment, si no ata­quem aquests “lla­dres ocults”, la soci­e­tat accep­tarà que, en el millor dels casos, hagi de pagar la inep­ti­tud i més endeu­ta­ment amb pri­mes de risc de 500 punts bàsics.

Aquesta set­mana, l'alcal­dessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, ens mos­trava fins a quin punt tenim pos­si­bi­li­tats d'estalvi. La regi­dora ens informa que dei­xarà de cobrar 24.000 euros anu­als en con­cepte de die­tes per assis­tir als plens de l'Ajun­ta­ment. L'alcal­dessa de Sant Cugat cobra, com a vice­pre­si­denta de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, 96.900 euros a l'any. No vol­dria per­so­na­lit­zar l'exem­ple amb ella, també ho ha fet l'alcalde d'Igua­lada, Marc Cas­tells, i el de Cas­te­llar del Vallès, Ignasi Giménez, però la pre­gunta que ens fem és impres­cin­di­ble: Quants polítics hi ha que cobren sobre­sous? Perquè quan es diu que es deixa de cobrar, per més que es jus­ti­fi­qui, vol dir que fins ara es cobrava.

Fa molts anys, fins i tot quan l'eco­no­mia crei­xia molt, que a mol­tes empre­ses, quan els seus exe­cu­tius for­ma­ven part de con­sells de par­ti­ci­pa­des o esta­ven en llocs pel fet del càrrec que tenien, no cobra­ven cap incen­tiu, i la raó és molt clara: anava amb el sou. És per això que quan un alcalde cobra extres pel fet d'assis­tir als plens, em sem­bla tan sor­pre­nent que m'estal­vio el nom que li dona­ria per prudència.

I dic que hem per­dut un any perquè la pri­mera mesura que hau­ria d'haver pres el govern de Cata­lu­nya és tallar d'arrel aques­tes pre­ben­des, i les dels càrrecs de con­fiança que no se sus­ten­ten més que per paga­ment de favors. No és gaire moral ni cohe­rent endeu­tar tot un país al 6% per pagar les nòmines dels fun­ci­o­na­ris i per l'altre cos­tat tenir màniga ampla amb aquests sobre­sous o amb con­trac­ta­ci­ons que són inne­cessàries.

Si els dic la veri­tat, tinc poca fe que el 2012 ens porti un canvi d'acti­tud, si no s'imposa de fora. Els can­vis són sem­pre molt difícils, i abans dei­xa­ran de pagar.