Comunisme

De tant en tant llegim textos contra les teories comunistes d'alguns filòsofs actuals. En un article a l'Ara del dia 6 de desembre passat, Carles Boix acusa Alain Badiou, Toni Negri i Slavoj Zizek de ser “filòsofs del terror” que proclamen una revolució que, com que xocaria amb la “diversitat d'opinions” de la societat i amb moltes passions de la naturalesa humana, només es podria imposar per força a través del “terror més radical”. Joan Francesc Mira, en un article a El Temps del 5 d'octubre del 2010, també acusa el “nou comunisme” de Badiou, Negri i Zizek de fer belles teories i esperar “místicament” que les masses es rebel·lin sense tenir en compte que el comunisme real es va implantar a través de règims militars cruels i no democràtics.

El problema d'aquests arguments no és només que redueixen el pensament d'aquests filòsofs a una militància política, o que es desinteressen de les diferències entre els tres teòrics. El problema clau és que obvien la qüestió principal que plantegen els seus llibres, que és la impossibilitat d'imaginar cap alternativa viable al sistema capitalista.

A veure: jo també sento coïssor quan Badiou o Zizek parlen de comunisme; Negri, en canvi, justament ja parla d'allò comú o de “commonwealth” per evitar les connotacions de militarisme, estalinisme o gulag. I, d'altra banda, sé que al nostre país cal ser prudent a l'hora de defensar teories d'esquerres, no només perquè es confonen amb el progressisme institucionalitzat i amb el cinisme repulsiu de personatges com ara José Montilla o Joan Saura, que acumulen càrrecs i sous tot fent veure que defensen la justícia social, que defensen l'estat del benestar i no sé què carai més, sinó perquè també serveixen per reprimir, en nom de la utopia i l'anticapitalisme, l'únic projecte polític autènticament transformador, que és la construcció de la independència.

Però si les teories d'aquests filòsofs són tan estimulants no és pas perquè ens guiïn cap a un nou estalinisme, sinó precisament al contrari. Per mi el problema principal que tenim és que és el sistema capitalista que s'ha tornat insuportablement comunista! Les pèrdues dels bancs se socialitzen i els guanys es privatitzen; les corporacions monopolitzen els mercats; les cadenes es cruspeixen el petit comerç; els estats controlen cada moviment de la nostra vida i cada porus del nostre cos: ¿tot això no són signes que el nostre món cada cop s'assembla més a un règim comunista? Qui no voldria que el capitalisme dugués a terme l'ideal de creació de riquesa universal a través de la lliure competència entre individus i en contra dels estats-corporació actuals?

En aquest sentit, té tota la raó Boix quan diu que el capitalisme és una eina civilitzadora i que “els nivells de cooperació i confiança interpersonal més alts es donen a les societats més comercials i capitalistes del planeta”. Ara bé, el problema és que el capitalisme, com qui diu, no ve mai sol, sinó que cadascun dels seus èxits conté una contrapartida negativa que els converteix en fracassos. Així, darrere de cada Anglaterra civilitzada hi ha un imperi d'explotació colonial ferotge; i per cada burgesia catalana emprenedora hi ha una Cuba amb plantacions i esclaus; i avui les nostres democràcies europees i americana depenen de les fàbriques de la Xina autoritària. El capitalisme és tan creatiu com destructiu, i per això el comunisme, que és la possibilitat d'abolir les condicions socials presents, no és sinó la porta al cantó fosc de la nostra realitat. Si ens fa tanta basarda, no és perquè sigui una cosa del passat, tal i com voldria Mira, sinó perquè és un monstre ben viu en la nostra realitat global de cada dia.