Cita amb Sherlock Holmes

Tot i les molèsties den­tals, el sopor de les fes­tes i el mal humor carac­terístic de tarda de diu­menge, tra­vesso la ciu­tat amb el propòsit ferm de veure una pel·lícula taqui­llera. Els cine­mes estan ins­tal·lats en un polígon –més o menys a tres quilòmetres de l'estació de metro de la línia que em con­du­eix al meu barri– i el soroll és equi­pa­ra­ble al d'una zona turística en plena tem­po­rada: els nens bra­men i cor­ren seduïts per la deco­ració kitsch, els espec­ta­dors com­pren galle­des de cris­pe­tes i jo cer­ci­oro allò que Ortega y Gas­set expli­cava en un dels seus ser­mons: “La cir­cumstància és el dilema davant del qual ens hem de deci­dir”. La frase se'm repe­teix quan una noia abi­llada amb una armi­lla flu­o­res­cent em con­vida a visi­tar una màquina groga, on diu que l'entrada em sor­tirà més barata. Quan li pre­gunto on són els nois de les taqui­lles, se'm treu de sobre amb un lacònic: “No ho sé, sóc nova”.

El meca­nisme de l'apa­rell és idèntic als dels aero­ports. File­res de seients lliu­res o ocu­pats apa­rei­xen a la pan­ta­lla, tot i que he de tor­nar a con­sul­tar a la noia en quina direcció estan enfo­cats per com­pen­sar la meva mio­pia. La noia ara està ocu­pada envi­ant altres cli­ents cap a la cua que estic pro­vo­cant i no em pot aten­dre. Els meus sen­ti­ments són can­vi­ants i se'm bar­reja la nostàlgia pels joves taqui­llers mileu­ris­tes amb l'estu­por davant les pre­gun­tes de l'arte­facte.

Com faria un veterà de guerra, evito l'estrès amb una reti­rada per recu­pe­rar posi­ci­ons i deixo pas­sar el pri­mer de la cua. Observo la des­tresa del noi, un cap de família que es bara­lla amb el teclat men­tre la seva dona ha sor­tit amb les cri­a­tu­res cap a la zona de venda de lla­mi­na­du­res. No se'n surt a la pri­mera, però sobre­viu. Deixo pas­sar també una pare­lla amb pinta de jubi­lats, que dema­nen suport a la noia, que els atén dili­gent i els clica tots els dis­po­si­tius fins que les entra­des sur­ten dis­pa­ra­des cap al terra. El senyor s'afa­nya a reco­llir-les men­tre el ter­cer de la cua se situa con­vençut sense dema­nar-me permís, la qual cosa em fa pen­sar en la pro­filàctica sor­tida. Sher­lock Hol­mes haurà d'espe­rar.