El circ

Al'Imperi Romà el circ era una mena de teràpia de mas­ses que ser­via per des­viar l'atenció de la gent dels pro­ble­mes quo­ti­di­ans, sobre­tot si anava acom­pa­nyat del pa: panem et cir­cen­ses. La frase fou encu­nyada al segle I pel poeta Juve­nal i es refe­ria al cos­tum dels empe­ra­dors de repar­tir blat a baix preu (o de franc) i alhora rega­lar entra­des per al circ a la població més pobre (que en deter­mi­nats moments superava les 200.000 o 300.000 per­so­nes a Roma) per tal de man­te­nir-la allu­nyada de la política i de la temp­tació de revol­tar-se con­tra un poder que no satis­feia ple­na­ment les seves neces­si­tats vitals.

Amb el pas del temps la frase ha anat vari­ant i ha cone­gut diver­ses ver­si­ons: pa i braus, pa i fut­bol, etc. En tot cas, s'ha man­tin­gut el pa i ha variat la mena d'espec­ta­cle que s'ofe­ria al poble per satis­fer, en mol­tes oca­si­ons, els ins­tints més pri­ma­ris i abo­car-los en con­tra dels altres, ja fos el brau o l'equip rival. No sem­bla, però, que la frase tin­gui avui la mateixa con­sistència.

I és que el món està can­vi­ant. N'hi ha prou de donar una ullada als titu­lars dels dia­ris per veure que el circ s'ha tras­lla­dat a la política. Veiem, sense anar més lluny, els titu­lars dels dar­rers dies: David Came­ron dis­po­sat a accep­tar el referèndum d'Escòcia però impo­sant ell la data i la pre­gunta; impu­tats alts càrrecs del PP, entre els quals sobre­surt l'expre­si­dent de Bale­ars Jaume Matas, en el cas Urdan­ga­rin, en què Este­ban González Pons ha estat cri­dat a decla­rar com a tes­ti­moni, men­tre a València con­ti­nua el judici con­tra un altre expre­si­dent autonòmic del PP, Fran­cisco Camps, i altres mem­bres de l'ante­rior cúpula popu­lar (només cal recor­dar que és el mateix PP que gau­deix de majo­ria abso­luta a Madrid i governa en dotze de les dis­set comu­ni­tats autònomes); el PSOE mut i el nou PSC estu­diarà donar suport a la con­sulta popu­lar que pro­po­sen els sin­di­cats per veure si els ciu­ta­dans estan a favor o en con­tra de les reta­lla­des (les reta­lla­des poden ser necessàries, impres­cin­di­bles si es vol, però dema­nar si la gent hi està a favor o en con­tra és pura retòrica); el tàndem Angela Merkel i Nico­las Sarkozy apos­ten ara per crear ocu­pació (ja era hora!) i pen­sen a intro­duir la taxa Tobin no per aju­dar al desen­vo­lu­pa­ment dels països pobres –que és com ini­ci­al­ment fou con­ce­buda– sinó per recap­tar més impos­tos; el pre­si­dent Artur Mas se'n va a Lon­dres per defen­sar l'acció del seu govern i denun­ciar el “dre­natge fis­cal” de l'Estat, men­tre el con­se­ller d'Eco­no­mia Andreu Mas-Colell adver­teix que la situ­ació “ha tocat fons” (hi haurà noves sor­pre­ses amb la nòmina de gener dels tre­ba­lla­dors de l'admi­nis­tració pública?); Mah­mud Ahma­di­ne­jad és acla­mat per mul­ti­tuds a Veneçuela, Nica­ra­gua, Cuba i Equa­dor (li man­carà Bolívia per tan­car el cer­cle dels governs opo­sats a la influència dels EUA a la regió), men­tre Bai­xar al-Assad segueix mas­sa­crant impu­ne­ment els seus súbdits –que no ciu­ta­dans, perquè estan pri­vats de drets– en presència d'una missió d'obser­vació de la Lliga Àrab que visita el país per com­pro­var si el govern “com­pleix amb el full de ruta pac­tat per asso­lir la pau”! I tot això només en els dar­rers dies.

En defi­ni­tiva, més circ per des­viar l'atenció d'una crisi que ens porta de manera acce­le­rada cap un des­as­tre de pro­por­ci­ons incal­cu­la­bles. El pro­blema és que per a mol­tes famílies comença a des­a­parèixer el pa i ja se sap que el circ sense pa no és un entre­te­ni­ment, sinó un insult a la intel·ligència dels ciu­ta­dans. És per això que, per com­ba­tre l'estu­pi­desa col·lec­tiva a què ens volen abo­car, ens calen, avui més que mai, mit­jans de comu­ni­cació, públics o pri­vats, inde­pen­dents, lliu­res, rigo­ro­sos i ges­ti­o­nats per bons pro­fes­si­o­nals: “Sal­vem El Punt Avui”.